dimarts, 16 de febrer de 2010

La felicitat del experiodistes

Fa uns dies rebia una sol·licitud a través de les xarxes socials. Un grup anomenat 'Salvar n periodista' em demanava que em fés fan seu. Escèptic a aquest tipus d'instàncies i, amb poques ganes de fer corporativisme de bandereta vaig declinar el convit. Uns dies després, però, un excompany de facultat m'enviava la invitació de nou i em donava quatre arguments per fer canviar la meva opinió. Dit i fet. Pocs segons després ja era un fan d'un grup del qual ni tan sols havia arribat a visitar la pàgina. Era com aquella darrera cervesa que fas perquè un amic et diu que té mes ganes de festa i tu, per no deixar-lo amb la mel als llavis, et quedes sense saber exactament perquè.

Una setmana després, però, i a través de la mateixa xarxa social, una notícia em sorprèn. La campanya 'salva un periodista' ha aconseguit milers de seguidors, té cert impacte en la premsa digital i, a més, resulta ser una estratègia perfectament organitzada pel company que m'havia convençut per fer-me'n fan. Investigo, ara sí, una mica més, i m'adono de l'extrema originalitat de la mateixa. De la crítica sarcàstica, profunda i punyent de la campanya. Dels colors, de les idees, en definitiva, de la qualitat de la mateixa.

Haig de confessar que, venint de qui ve la idea, res em sorprèn i menys l'èxit que ha tingut. Només puc animar la gent perquè passegi una estona pel web de la campanya, observeu els vídeos i la genialitat dels mateixos. Ara bé, company, si em permets només una crítica te la faig arribar tot seguit: sent d'on ets, hauria estat precís, ja saps com sóc, fer o, com a mínim traduir, tot el contingut en català,...entre d'altres coses perquè el periodisme en català, em penso, que està doblement tocat de mort.