diumenge, 29 de novembre del 2009

“Buèno, me’n vai”

Fa temps ell va decidir deixar d'actualitzar el seu bloc, per aixo es un plaer poder oferir un article del que, sens dubte, es un molt bon periodista i un gran amic. Crec que la data es prou encertada!

“Esto se defiende a tiros”. Amb les seves limitacions, l’Estat espanyol és una democràcia ben peculiar. Els debats polítics que dia rere dia acaparen l’opinió pública de la premsa de Madrid són si fa no fa els mateixos que porten cuejant des de la guerra de Cuba. El convenciment d’una part de l’espanyolisme més ranci que hi ha coses que s’han de defensar a trets, no només ha permès conservar la dreta més carpetovetònica del temps en què l’Espartero manava bombardejar Barcelona, sinó que a costa de molta sang ha forçat els pobles que volien mantenir la seva identitat a romandre contra natura dins d’aquest Estat frustrat que és l’espanyol.

“Atado y bien atado”. D’ençà la Transició fins aquí, el millor garant d’això ha estat la Constitució del 78. Redactada en un moment de poca serenor i a correcuita, fruit d’un forçat consens entre els hereus del franquisme i l’oposició democràtica, el text constitucional ha estat reconsagrat molt més enllà de la seva funció de marc de drets i deures dels ciutadans, fins a esdevenir una cotilla per a moltes de les solucions imaginatives que sorgeixen per resoldre el nyap espanyol. Com es pot entendre sinó que un tribunal pugui fer naufragar un Estatut (molt malaurat, però Estatut al capdavall) aprovat pel Parlament i pel poble de Catalunya en referèndum, i més tard depurat però aprovat també al Congrés dels Diputats? La perspectiva al•lucinava el primer ministre gal•lès que deia que “a la Gran Bretanya no hi ha cap tribunal constitucional que pugui tombar una decisió d’un parlament democràtic” (entre d’altres coses perquè, malgrat ser els pares de la democràcia moderna, no tenen Constitució... i tampoc no sembla que els hi vagi tan malament).

Grolleries. Diu el primer ministre escocès, molt convençut, que “si Escòcia vota la independència, Anglaterra la respectarà”. Imaginem la reacció espanyola si per nimietats ja amenacen amb treure els tancs. Coses que en un altre lloc semblarien estrafolàries, aquí són ben normals. Com ara el gran encert per part de Madrid de nomenar a un exfalangista com a advocat de l’Estat per estudiar la consulta popular d’Arenys de Munt.

La pregunta. Ja veurem la resposta que donarà Madrid a la primera onada de consultes populars que se celebraran el proper 13 de desembre per tot el país. Un total de 620.000 persones, entre els quals destaquem els flamants habitants d’Ivars i Vallverd, podrem respondre amb un vot una de les preguntes més prohibides de la història contemporània espanyola.

Decidim. Ara bé, en la consulta que es farà a Ivars el dia 13, així com en les que es faran arreu del Principat, el que hi ha en joc no és ja la independència sinó la salut democràtica del nostre país. ¿Considerem que som suficientment intel•ligents com per poder decidir el nostre futur? Si no ens sentim identificats en l’Estat on vivim, ¿ens creiem prou madurs per a emancipar-nos? El 13-D es consultarà sobre la independència, però en l’actual context de crisi, que tants drames personals està causant, ¿també voldríem poder decidir el model de bancs que volem pel nostre país? ¿Qui sap si una banca pública? ¿Volem que es legisli per assegurar el pagament d’uns preus justos al productor agrícola, que veu com entre l’hort i el supermercat el preu de l’enciam es multiplica per cinc?

Regeneració democràtica. En una democràcia representativa, les decisions es confien als polítics. Tanmateix, quan alguna cosa falla en la corretja de transmissió entre poble i representants electes, sorgeix la famosa desafecció, pel tedi que causa per a molts l’actual generació de polítics, incapaços d’escoltar allò que el poble els reclama. Consultes populars com la del 13-D poden ser la panacea per a aquests mals, les senyals per recordar als nostres representants electes els temes que considerem prioritaris per al nostre benestar com a societat.

Els farsants. Per això recolzar un referèndum per la independència no és ser independentista, és ser demòcrata. De la mateixa manera que ho seria preguntar a la població pel model de sanitat i d’educació que prefereix. I és en aquest tipus de referèndums en què els demòcrates de veritat es distingeixen clarament dels farsants. Resulta paranoic definir-se com a demòcrata i rebutjar la celebració d’una consulta popular. Penso en l’alcalde de Lleida que, oblidant que una de les opcions de la consulta és el “No”, ha tombat la possibilitat d’un referèndum a la capital del Segrià amb un “jo no sóc independentista!”. Ja se sap que només pots donar el vist-i-plau a una consulta popular quan saps que tens les de guanyar.

A viatjar s’ha dit. I les consultes també poden ser útils per a aquells que clamen sempre per l’espanyolitat dels catalans. Un “no” massiu a la independència els hauria de deixar contents. I llavors podrien dir-nos, als catalanistes destructors de l’Espanya eterna, que viatgem, que el nacionalisme es cura viatjant. I els faríem cas, i descobriríem la realitat multicultural del món, i el dret dels pobles a ser lliures per decidir el seu futur, sense imposicions de nacionalismes assimilacionistes i totalitaris. Com ara l’espanyol.

J.M Coll Ardanuy!


divendres, 27 de novembre del 2009

Volem en Youb Saudi a casa, ja


En Youb és una de les 21 persones detingudes per formar part del famós Escamot Dixan. Va sortir en llibertat sense cap càrrec, però mesos després va ser detingut per una suposada petició d'extradició a Algèria, on va ser extradit pel govern després de passar 3 anys i mig en presons de l'Estat espanyol. A Algèria va ser absolt de qualsevol càrrec i alliberat. Des d'aleshores, ja fa gairebé 3 anys, intenta aconseguir un visat per tornar a casa seva, a Girona, on viu la seva família. El govern de l'Estat espanyol, el mateix que el va detenir, empresonar i extradir injustament, ara li nega el visat per poder refer la seva vida a casa.

En Youb Saoudi va entrar a l’Estat espanyol com a refugiat polític i va obtenir el permís de residència i treball l’any 1999. Vivia a Salt amb la seva família, on feia de paleta. El 23 de gener de 2003 va ser detingut en el marc de l'Operació Estany, com a membre d’una suposada cèl·lula terrorista –l’Escamot Dixan- que Aznar va utilitzar per intentar justificar la intervenció espanyola contra el poble de l’Iraq. Enmig de les mobilitzacions contra la guerra, en Youb –com la resta de detinguts- va ser alliberat. El mes de juny de 2003 el cas es va sobreseure i, així, es va tancar la investigació contra ell, descartant qualsevol responsabilitat penal. El cas mai no s’ha reobert per en Youb ni hi ha cap referència a ell en la sentència de l’Escamot Dixan. De fet, el Govern espanyol va ser condemnat a indemnitzar-lo per aquests mesos de presó preventiva.
No obstant això, el setembre del 2003 en Youb Saoudi va ser detingut altre cop, al·legant una extradició demanada per les autoritats algerianes, que mai no havia aparegut mentre en Youb havia estat imputat en l’Operació Estany. L’Audiència Nacional va accedir a l'extradició amb la condició que se celebrés un nou judici a Algèria. Després de la inadmissió dels recursos respectius al Tribunal Constitucional i al Tribunal Europeu de Drets Humans, el Govern espanyol va decidir l’extradíció d’en Youb, que es va executar finalment el desembre del 2006, després d’haver passat més de 3 anys en presons espanyoles.

Mobilitzacions diverses, les mocions d’una desena d’ajuntaments de les comarques gironines –de Girona, Figueres o Salt, entre elles- i, fins i tot, la resolució de la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya, mostren l’oposició de la societat civil catalana a l'extradició d’en Youb -tant perquè posava la seva vida en perill, com perquè es podia veure la intempestiva petició d’extradició com una maniobra del Govern d’Aznar per introduir més confusió en relació amb l’Operació Estany.

Finalment, el dia 24 de febrer de 2007, en Youb va ser absolt a Algèria, en un tràmit que reconeixia que no hi havia cap causa contra ell i que obligava l’Estat algerià a assumir els costos del judici. Immediatament en Youb va iniciar al consolat de l’Estat espanyol a Oran els tràmits per aconseguir el visat que li permetés tornar a casa, a Girona. Sempre havia tingut els papers en regla a l’Estat espanyol fins que li van caducar a la presó el maig de 2004. Malgrat això, i a una campanya que va comptar amb múltiples adhesions i la intervenció de diversos parlamentaris catalans a Madrid, el Consolat va denegar-li el visat, al·legant la necessitat que presentés un Certificat d'antecedents penals algerià. En Youb va presentar el certificat el gener de 2009 –després del calvari burocràtic que va suposar obtenir-lo- però el Consolat Espanyol a Oran va tornar a denegar-li el visat.

L’últim intent l’ha realitzat la Nadjouia, l’esposa d’en Youb, a través d'una sol·licitud de reagrupament familiar, tramitada amb el suport jurídic de Cáritas i amb l’aval del regidor de Serveis Socials dea l’Ajuntament de Girona, Joan Olóriz, a la Subdelegació del Govern a Girona. El subdelegat Francesc Francisco Busquets –que, per cert, s’havia compromès que els imputats de l’Operació Estany als quals caduqués el permís de residència pel fet d’estar en presó preventiva, podrien renovar-lo sense problemes- ha denegat, també, el reagrupament.
La situació d’en Youb és, doncs, tan kafkiana com injusta: és a Algèria –lluny de la seva família- i sense papers, per unes causes judicials de les quals ha estat declarat innocent.

Per tot això, les persones i organitzacions sotasignants exigim al Govern de l’Estat Espanyol -i en particular al seu subdelegat a Girona, Francesc Francisco Busquets:

Que en Youb pugui tornar legalment a casa seva, a Girona, de forma immediata.
Que es depurin les responsabilitats polítiques per la situació que en Youb i la seva família estan patint.

VOLEM EN YOUB A CASA JA!!!

dimecres, 25 de novembre del 2009

als 34!

la ràbia creix. T'acabes d'aixecar, has anat a fer feina i quan tornes, amb aquell plat d'arrós sobre la taula, t'adones que ells i elles ja són a la garjola. Gent responsable, que lluita per un món millor. Gent que pateixen les armes de l'estat omnipotent, les conseqüències d'allò que alguns entenen com la biopolítica, d'allò que sempre hem conegut com la raó de la força. És llavors quan, centenars de quilòmetres lluny de casa, però proper a un seguit de gent que ho pateixen de primera mà, decideixes que la teva arma és i serà la solidaritat. Agafes el mòbil i envies uns missatges. Serviran de poc, potser, però la conjuntura del moment et permet poc més. Una altra cosa és la rutina. Ja al llit i després d'haver gaudit d'una tranquil·la vetllada i una conversa al mig del carrer on el vent no té pausa i la companyia és grata, arribes al llit i et fas fort pensant que et queden molts dies per seguir la lluita, per caminar de la mà d'aquells que farem un país i un món lliure. Seran petits gestos, imperceptibles en el dia a dia, el que ens permetran que els nostres fills, nebots, i amics i amigues visquin en un context transformat i just. Fins aquell dia, seguirem caminant, somrient i, sobretot, bastint l'alternativa necessària!

http://www.mundurat.net/gazteaklibre/todos-los-proyectos-todos-los-derechos/


visca la solidaritat internacionalista. Mentre hi hagi genta patint repressió, hi haurà resistència!


divendres, 20 de novembre del 2009

combatim al patriarcat

Des de Cardeneu, Adona't fa una excel.lent campanya. No us la perdeu. Sortim al carrer aquest 25 de Novembre.




El 17 de desembre de 1999 l’Assemblea General de les Nacions Unides va designar el 25 de novembre com el Dia Internacional contra la Violència de Gènere (Resolució 54/134). El dia escollit vol ser un homenatge a les tres germanes Mirabal, activistes polítiques de la República Dominicana, que van ser assassinades brutalment el 25 de novembre de 1960 sota les ordres del dictador Rafael Trujillo.

Des d’aDONA’t no volem commemorar el 25N seguint el model dels actes hipòcrites que realitzen la majoria d’institucions oficials i d’aquí sorgeix el perquè de la propaganda que hem editat i tot el conjunt d’actes que hem realitzat. Cada any intentem incidir en una vessant de la problemàtica de la violència de gènere i, aquest any, hem volgut fer referència a la publicitat que regeix els nostres temps, en forma d’inputs constants que ens bombardegen en el nostre dia a dia. A través dels mitjans de comunicació, aquesta té una repercussió importantíssima en el públic, tant a nivell conscient com inconscient, per aquest motiu des d’aDONA’t hem fet dues propostes en aquest sentit: (+)

dilluns, 16 de novembre del 2009

Esmorzant plegats

Dedicat a totes aquelles persones amb qui comparteixes molt més del que la rutina ens fa veure

Cal aturar-nos. Asseguts en una cadira que trontolla, drets amb un gelat a la mà esquerra o estirats amb ulleres de sol i calçotets roses sobre el llit incòmode que t’acull un vespre. De fet, parlo de de moments en els quals l’entorn esdevé especialment intrascendent. Són els instants del retrobament, d’adonar-se que a vegades camines amb rumb, ferm, serè i que, tanmanteix, fas les coses de forma matossera, destralera i sense tenir en compte el mateix entorn que ara evadeixes.

Llavors, siguis qui siguis, sigui qui sigui, recordes. T’atures, aquest cop mentalment, i penses. No sents la sirena que estorba els vianants ni les torrades com salten al marbre brut del sopar d’ahir a la nit. Et sents a tu i a ell. A l’escola on te’l mires diferent, al carrer on et descoloca. Tot seguit, sense desprendre’t del món paral•lel però especialment cert que has creat, t’adones que és l’abraçada que et queda, l’eix que et permet moure, l’energia que et fa seguir actiu, el rostre que no vols veure trist, la importància de l’ésser. Prens consciència que decebre aquesta persona es converteix en una autèntica muntanya. Et repeteixes que no tornarà a passar més i així ho esperes. Necessites saber de la unió, notar-la en les teves venes. Sense pressa, continues observant amb els ulls tancats i prens consciència del que significa tot plegat.

... la llàgrima que t’ha caigut t’ha fet un pèl més fort...

t’aixeques o camines i parles amb veu alta. Saps que d’alguna manera ell ha compartit aquesta estona amb tu. Gràcies.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Dia 3

Obre els ulls i s’adona que és allà on els tots els dies l’han rebut en les darreres setmanes, aquell llit còmode i tou que el fa descansar tant a gust. Ja fa temps que jeu sempre sol sota aquells llençols engroguits pel pas del temps i les bugades viscudes. Li agrada pensar el que aquelles peces de tela han viscut estirades sobre aquell matalàs. Però bé, això és una altra història. S’aixeca i es renta les dents com mai abans. Sap que l’espera un dia de paisatge, natura i tranquil•litat. Conduir sempre l’ha fet sentir lliure, tranquil i l’ha portat a aclarir el seu actiu cervell.

Així que tant bon punt ha deixat la pinta al calaix i la tovallola sobre el radiador, tanca la porta i baixa al garatge. Amb ell s’endú una petita bossa plena aliments que li serviran per fer petites parades en indrets que l’han acompanyat i que l’acompanyaran vagi on vagi. La ciutat, a aquella hora, bull com sempre d’efervescència motora: embussos, clàxons, crits i males cares. Ell, però, resta aliè a aquesta petita bogeria convertida en quotidianitat. Aconsegueix agafar aquella carretera d’antigues ferums i pudors de paper i enfila l’autovia que el duu a la bassa dels estius, allà on ha jugat a la botifarra, ha menjat un tàper de pasta i sobretot ha descansat. La muntanya de la roca mal posada segueix delimitant aquella petita plana de noms curiosos alhora que bonics. Es decideix a passejar i s’atura en un petita entrada que pot servir de guaita i recorda un preciós capvespre d’estiu; dels tocats per la vareta de ‘la sense pressa’. Mira la bassa on tot i no veure-s’hi reflectit, s’imagina endinsant-se fins al fons. Una petita esgarrifança li recorre el cos i es convenç que encara l’esperen altres paratges amb els quals gaudir de la solitud, del pensament, del bolígraf.

El dia es llarg i escoltant melodies que parlen de noies darrere el taulell, del mar i de les parelles exitoses i fracassades, arriba a aquell pic on un dia d’agost es va perdre i des d’on es veu la geografia dels seus somnis. Allà es decideix a treure el quadern. Escriu una frase per ell i es guarda altre cop el quadern en el sarró. Farà la mateixa acció a la resta d’espais que té apuntats per visitar: les parets sobre el ‘pantanu’, el monestir al capdamunt del mar, els camins a la vora d’una mena de meandres i qualsevol racó perdut enmig del bosc. Sense voler-ho recorda les paraules d’un antic activista que es deixà la vida prop d’allà. Cada parada té el seu particular gest. En alguna, el vi ajuda a passar la set, en altres, es decideix a fer alguna calada aquella herba que ningú en sap assegurar ni les bondats ni les maleses i fins i tot, al final, es posa a comptar i a mirar fulles i branquillons.

Es va fent fosc i la tornada se li resisteix. Aquella terra significa molt per ell i, sense voler-ho, se n’adona que només ha triat espais de calma i tranquil•litat. No ha buscat terra de sorolls i fresses, ha preferit la bellesa del silenci que l’ha vist créixer.


Nacionalisme castellà o nacionalisme espanyol?

Ahir al vespre vaig publicar, conjuntament amb un company de Tàrrega, el meu primer post al bloc del màster de nacionalisme a la Universitat d'Edinburgh. Un text senzill, de preparació de cara al debat que tindrem demà a classe. Us deixo el link per si el voleu visitar.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Dia 2

El matí s'ha llevat amb boira. Ell, però, recordant aquells temps del de les 7 i 25, es dirigeix a l'estació de trens per agafar un 'Catalunya Exprés' que el portarà a la capital. Guarda uns records molt especials dels seus anys en aquella ciutat, entre d'altres, les estones viscudes amb amics i amigues amb qui, a poc a poc ha anat perdent relació a causa de la tan temuda distància. Puja al tren i sense més incovenients que el preu del bitllet, arriba a l'estació del centre d'aquella bonica, encisadora alhora que estressant i lluitadora ciutat mediterrània.

Passeja per aquells carrers plens de multituds. Mai li havien causat una sensació agradable les manades de gent, però aquest matí tot pren un color i una olor diferent. No li importa xocar amb les espatlles dels demés ni tampoc veure les cares de son i de mala llet que la gent intenta dissimular rere ulleres, pintures o altres martingales. Ell, sense pressa, passeja pels carrers antics que l'havien acollit a totes les hores quan era més jove. El sol s'ha decidit a sortir i el passeig es fa més que agradable mentre pensa en les parades que ha decidit fer aquell matí de primavera. La suma de diari, cafè i terrassa és sens dubte la primera estació.

Un cop dotat d'aquest petit plaer mediterrani del segle XX, es dirigeix cap al barri que encara allotja bona part dels seus excompanys d'entremeliadures i activitats crítiques. Sense haver avisat passa pel centre social que fa anys que s'ha consolidat en aquell barri antigament pescador i posteriorment obrer. Sense que l'estranyi ni gota, es troba amb bona part dels seus antics companys que fa temps que condueixen amb èxit aquell projecte. Asseguts en el sofà, xerren de la bonica sorpresa que és aquella visita i es posen una mica al dia de tots els projectes que tenen al cap. Ell es deixa anar explicant la voluntat, aquesta vegada sí, d'anar-se'n a viure al camp un temps, sol o acompanyat, i buscar noves formes de guanyar-se la vida. La trobada s'allarga unes quantes hores a base d'acudits, tè, pastís, humus i fotografies que recorden altres temps.

El més important del dia ja està fet. Encara que té temps de fer altres coses i enllestir altres trobades abans de tornar amb aquell tren que fuig de clar i arriba de fosc, pensa en aquella masovera que gasta cada dia un aliment diferent i s'hi veu, en certa manera, reflectit. Ja han passat 24 hores més, però el fruit d'aquell dia, sens dubte, ha estat vitamínic i profitós. Ara li queda arribar a la ciutat i visitar aquell espai de diumenge, aquell espai de trobada i tapes on ha passat tants hiverns i tantes prèvies de trivial.


diumenge, 1 de novembre del 2009

Dia 1

sempre he pensat que estaria molt bé saber que tens uns dies, el dret a dir fins ara!

S'aixeca com cada matí en aquell pis on la llum entra amb força. Avui li toca visita al metge. Fa temps que no es troba bé, que ha de prendre remeis comercials i naturals, que viu sense forces, que deambula pels carrers de la ciutat de la boira. El cap li segueix maquinant amb energia, però el seu cos sembla que hagi dit prou. Arriba a l'hospital i, com és habitual, li toca una estona de tensa espera. Finalment, el doctor el rep al seu petit despatx d'aquell edifici vell que marca el límit de la ciutat. A fora, plou. Les notícies, com era d'esperar, són tristes: li queda una setmana, set dies. El metge l'intenta consolar, però ell, amb un plor intens, cerca algú proper, algú a qui poder abraçar. La seva manera de fer les coses ha fet que amagués a tothom la cita i ara es troba sol, corrent pels passadissos d'aquell edifici malfet, gran i depriment.

De sobte, troba la sortida de l'edifici. Com si cerqués que tothom el mirés es queda sorprès quan veu que els paraigües serveixen a la gent per continuar fent la mateixa vida, com si res hagués passat. Certament, res ha passat. Li queden set dies, però ningú ho sap i ell és tan sols un figurant més d'aquella societat. Durant una estona aquest fet l'inquieta. Llavors, ja més serè i davant d'un tallat en un bar proper, decideix que aquests set dies seran únicament per ell. Marxarà tranquil, feliç i content d'haver fet tot allò que tindria ganes de fer qualsevol persona abans de fugir.

Amb certs nervis i una dosi de passió, agafa una agenda i es posa a dibuixar el darrer calendari. Com un matemàtic, va quadrant les hores, els moments, els actes. Sap que no podrà controlar-ho tot, però ho vol intentar. Li queden 156 hores. Són les 4 de la tarda. Agafa les claus del cotxe i va ràpidament allà on s'ha format com a persona. Arriba just al moment on els nens, les nenes, els nois i les noies entren als seus espais a jugar, a créixer, a discutir, a sobreviure. Les rialles s'extenen entre els grups. Ell juga, canta, balla i s'asseu en aquells sofàs que tants vespres l'han acollit. Es fa fosc i ell menja unes galetes amb moscatell mentre xerra amb qui queda per allà. Fa estona que ha deixat de ploure i decideix que és un bon moment per anar a fer les dues canyetes que faria qualsevol altre dia. Sap que demà ja no anirà a treballar i el que vol és relaxar-se. Arriba on hi ha tothom, s'asseu, i passa una estona agradable, normal, rutinària. És el que buscava. Avui, fins i tot, decideixen que no cal sortir de festa. No passa res. Ha sigut un dia prou diferent com perquè el llit el rebi d'allò més bé. S'estira i s'adorm.