dimecres, 25 de novembre de 2009

als 34!

la ràbia creix. T'acabes d'aixecar, has anat a fer feina i quan tornes, amb aquell plat d'arrós sobre la taula, t'adones que ells i elles ja són a la garjola. Gent responsable, que lluita per un món millor. Gent que pateixen les armes de l'estat omnipotent, les conseqüències d'allò que alguns entenen com la biopolítica, d'allò que sempre hem conegut com la raó de la força. És llavors quan, centenars de quilòmetres lluny de casa, però proper a un seguit de gent que ho pateixen de primera mà, decideixes que la teva arma és i serà la solidaritat. Agafes el mòbil i envies uns missatges. Serviran de poc, potser, però la conjuntura del moment et permet poc més. Una altra cosa és la rutina. Ja al llit i després d'haver gaudit d'una tranquil·la vetllada i una conversa al mig del carrer on el vent no té pausa i la companyia és grata, arribes al llit i et fas fort pensant que et queden molts dies per seguir la lluita, per caminar de la mà d'aquells que farem un país i un món lliure. Seran petits gestos, imperceptibles en el dia a dia, el que ens permetran que els nostres fills, nebots, i amics i amigues visquin en un context transformat i just. Fins aquell dia, seguirem caminant, somrient i, sobretot, bastint l'alternativa necessària!

http://www.mundurat.net/gazteaklibre/todos-los-proyectos-todos-los-derechos/


visca la solidaritat internacionalista. Mentre hi hagi genta patint repressió, hi haurà resistència!