diumenge, 29 de novembre de 2009

“Buèno, me’n vai”

Fa temps ell va decidir deixar d'actualitzar el seu bloc, per aixo es un plaer poder oferir un article del que, sens dubte, es un molt bon periodista i un gran amic. Crec que la data es prou encertada!

“Esto se defiende a tiros”. Amb les seves limitacions, l’Estat espanyol és una democràcia ben peculiar. Els debats polítics que dia rere dia acaparen l’opinió pública de la premsa de Madrid són si fa no fa els mateixos que porten cuejant des de la guerra de Cuba. El convenciment d’una part de l’espanyolisme més ranci que hi ha coses que s’han de defensar a trets, no només ha permès conservar la dreta més carpetovetònica del temps en què l’Espartero manava bombardejar Barcelona, sinó que a costa de molta sang ha forçat els pobles que volien mantenir la seva identitat a romandre contra natura dins d’aquest Estat frustrat que és l’espanyol.

“Atado y bien atado”. D’ençà la Transició fins aquí, el millor garant d’això ha estat la Constitució del 78. Redactada en un moment de poca serenor i a correcuita, fruit d’un forçat consens entre els hereus del franquisme i l’oposició democràtica, el text constitucional ha estat reconsagrat molt més enllà de la seva funció de marc de drets i deures dels ciutadans, fins a esdevenir una cotilla per a moltes de les solucions imaginatives que sorgeixen per resoldre el nyap espanyol. Com es pot entendre sinó que un tribunal pugui fer naufragar un Estatut (molt malaurat, però Estatut al capdavall) aprovat pel Parlament i pel poble de Catalunya en referèndum, i més tard depurat però aprovat també al Congrés dels Diputats? La perspectiva al•lucinava el primer ministre gal•lès que deia que “a la Gran Bretanya no hi ha cap tribunal constitucional que pugui tombar una decisió d’un parlament democràtic” (entre d’altres coses perquè, malgrat ser els pares de la democràcia moderna, no tenen Constitució... i tampoc no sembla que els hi vagi tan malament).

Grolleries. Diu el primer ministre escocès, molt convençut, que “si Escòcia vota la independència, Anglaterra la respectarà”. Imaginem la reacció espanyola si per nimietats ja amenacen amb treure els tancs. Coses que en un altre lloc semblarien estrafolàries, aquí són ben normals. Com ara el gran encert per part de Madrid de nomenar a un exfalangista com a advocat de l’Estat per estudiar la consulta popular d’Arenys de Munt.

La pregunta. Ja veurem la resposta que donarà Madrid a la primera onada de consultes populars que se celebraran el proper 13 de desembre per tot el país. Un total de 620.000 persones, entre els quals destaquem els flamants habitants d’Ivars i Vallverd, podrem respondre amb un vot una de les preguntes més prohibides de la història contemporània espanyola.

Decidim. Ara bé, en la consulta que es farà a Ivars el dia 13, així com en les que es faran arreu del Principat, el que hi ha en joc no és ja la independència sinó la salut democràtica del nostre país. ¿Considerem que som suficientment intel•ligents com per poder decidir el nostre futur? Si no ens sentim identificats en l’Estat on vivim, ¿ens creiem prou madurs per a emancipar-nos? El 13-D es consultarà sobre la independència, però en l’actual context de crisi, que tants drames personals està causant, ¿també voldríem poder decidir el model de bancs que volem pel nostre país? ¿Qui sap si una banca pública? ¿Volem que es legisli per assegurar el pagament d’uns preus justos al productor agrícola, que veu com entre l’hort i el supermercat el preu de l’enciam es multiplica per cinc?

Regeneració democràtica. En una democràcia representativa, les decisions es confien als polítics. Tanmateix, quan alguna cosa falla en la corretja de transmissió entre poble i representants electes, sorgeix la famosa desafecció, pel tedi que causa per a molts l’actual generació de polítics, incapaços d’escoltar allò que el poble els reclama. Consultes populars com la del 13-D poden ser la panacea per a aquests mals, les senyals per recordar als nostres representants electes els temes que considerem prioritaris per al nostre benestar com a societat.

Els farsants. Per això recolzar un referèndum per la independència no és ser independentista, és ser demòcrata. De la mateixa manera que ho seria preguntar a la població pel model de sanitat i d’educació que prefereix. I és en aquest tipus de referèndums en què els demòcrates de veritat es distingeixen clarament dels farsants. Resulta paranoic definir-se com a demòcrata i rebutjar la celebració d’una consulta popular. Penso en l’alcalde de Lleida que, oblidant que una de les opcions de la consulta és el “No”, ha tombat la possibilitat d’un referèndum a la capital del Segrià amb un “jo no sóc independentista!”. Ja se sap que només pots donar el vist-i-plau a una consulta popular quan saps que tens les de guanyar.

A viatjar s’ha dit. I les consultes també poden ser útils per a aquells que clamen sempre per l’espanyolitat dels catalans. Un “no” massiu a la independència els hauria de deixar contents. I llavors podrien dir-nos, als catalanistes destructors de l’Espanya eterna, que viatgem, que el nacionalisme es cura viatjant. I els faríem cas, i descobriríem la realitat multicultural del món, i el dret dels pobles a ser lliures per decidir el seu futur, sense imposicions de nacionalismes assimilacionistes i totalitaris. Com ara l’espanyol.

J.M Coll Ardanuy!


1 comentari:

La ben parlada ha dit...

Visca l'Ernest Estany i visca en comunista lletraferit d'Ivars!
i VISCA LA DEMOCRÀCIA DIRECTA!!!!

Espero veure't aviat per terres girocletines

La ben parlada pixapina que roba els homes de la teva terra