diumenge, 1 de novembre de 2009

Dia 1

sempre he pensat que estaria molt bé saber que tens uns dies, el dret a dir fins ara!

S'aixeca com cada matí en aquell pis on la llum entra amb força. Avui li toca visita al metge. Fa temps que no es troba bé, que ha de prendre remeis comercials i naturals, que viu sense forces, que deambula pels carrers de la ciutat de la boira. El cap li segueix maquinant amb energia, però el seu cos sembla que hagi dit prou. Arriba a l'hospital i, com és habitual, li toca una estona de tensa espera. Finalment, el doctor el rep al seu petit despatx d'aquell edifici vell que marca el límit de la ciutat. A fora, plou. Les notícies, com era d'esperar, són tristes: li queda una setmana, set dies. El metge l'intenta consolar, però ell, amb un plor intens, cerca algú proper, algú a qui poder abraçar. La seva manera de fer les coses ha fet que amagués a tothom la cita i ara es troba sol, corrent pels passadissos d'aquell edifici malfet, gran i depriment.

De sobte, troba la sortida de l'edifici. Com si cerqués que tothom el mirés es queda sorprès quan veu que els paraigües serveixen a la gent per continuar fent la mateixa vida, com si res hagués passat. Certament, res ha passat. Li queden set dies, però ningú ho sap i ell és tan sols un figurant més d'aquella societat. Durant una estona aquest fet l'inquieta. Llavors, ja més serè i davant d'un tallat en un bar proper, decideix que aquests set dies seran únicament per ell. Marxarà tranquil, feliç i content d'haver fet tot allò que tindria ganes de fer qualsevol persona abans de fugir.

Amb certs nervis i una dosi de passió, agafa una agenda i es posa a dibuixar el darrer calendari. Com un matemàtic, va quadrant les hores, els moments, els actes. Sap que no podrà controlar-ho tot, però ho vol intentar. Li queden 156 hores. Són les 4 de la tarda. Agafa les claus del cotxe i va ràpidament allà on s'ha format com a persona. Arriba just al moment on els nens, les nenes, els nois i les noies entren als seus espais a jugar, a créixer, a discutir, a sobreviure. Les rialles s'extenen entre els grups. Ell juga, canta, balla i s'asseu en aquells sofàs que tants vespres l'han acollit. Es fa fosc i ell menja unes galetes amb moscatell mentre xerra amb qui queda per allà. Fa estona que ha deixat de ploure i decideix que és un bon moment per anar a fer les dues canyetes que faria qualsevol altre dia. Sap que demà ja no anirà a treballar i el que vol és relaxar-se. Arriba on hi ha tothom, s'asseu, i passa una estona agradable, normal, rutinària. És el que buscava. Avui, fins i tot, decideixen que no cal sortir de festa. No passa res. Ha sigut un dia prou diferent com perquè el llit el rebi d'allò més bé. S'estira i s'adorm.

1 comentari:

Quartera ha dit...

Ostres

tant commmovedor com estranyament quotidià.