dilluns, 16 de novembre de 2009

Esmorzant plegats

Dedicat a totes aquelles persones amb qui comparteixes molt més del que la rutina ens fa veure

Cal aturar-nos. Asseguts en una cadira que trontolla, drets amb un gelat a la mà esquerra o estirats amb ulleres de sol i calçotets roses sobre el llit incòmode que t’acull un vespre. De fet, parlo de de moments en els quals l’entorn esdevé especialment intrascendent. Són els instants del retrobament, d’adonar-se que a vegades camines amb rumb, ferm, serè i que, tanmanteix, fas les coses de forma matossera, destralera i sense tenir en compte el mateix entorn que ara evadeixes.

Llavors, siguis qui siguis, sigui qui sigui, recordes. T’atures, aquest cop mentalment, i penses. No sents la sirena que estorba els vianants ni les torrades com salten al marbre brut del sopar d’ahir a la nit. Et sents a tu i a ell. A l’escola on te’l mires diferent, al carrer on et descoloca. Tot seguit, sense desprendre’t del món paral•lel però especialment cert que has creat, t’adones que és l’abraçada que et queda, l’eix que et permet moure, l’energia que et fa seguir actiu, el rostre que no vols veure trist, la importància de l’ésser. Prens consciència que decebre aquesta persona es converteix en una autèntica muntanya. Et repeteixes que no tornarà a passar més i així ho esperes. Necessites saber de la unió, notar-la en les teves venes. Sense pressa, continues observant amb els ulls tancats i prens consciència del que significa tot plegat.

... la llàgrima que t’ha caigut t’ha fet un pèl més fort...

t’aixeques o camines i parles amb veu alta. Saps que d’alguna manera ell ha compartit aquesta estona amb tu. Gràcies.

2 comentaris:

mariona ha dit...

Lluc,
disculpa per invair el teu blog i utilitzar aquest mecanisme!

navegant per internet he vist que pot sers tu. soc la mariona ferrer, i vull contactar amb tu, em podries escriure a mariona.ferrer@upf.edu.
l'email que tenia teu esta obsolet...
una abraçada,

IiX ha dit...

...
Després de la teva errada, t'esglaies de la seva cara de sorpresa, de reprovació, potser fins i tot hi has notat menyspreu?, i t'adones que al teu voltant el món s'ensorra, que vols desaparèixer just ara o tirar enrera en el temps.
I més tard, sol, aturat per un instant el món que t'envolta, et promets que no tornarà a passar, que evitaràs ser destraler i guaitar la tristesa en els seus ulls, que l'estimes i el necessites, que la seva felicitat és part també de la teva, i sí, la llàgrima que t'ha caigut t'ha fet un pèl més fort, però et pots enfortir més encara i ben segur que de llàgrimes n'hi haurà més.
Un petó a totes i tots,
Ignasi