dimecres, 4 de novembre de 2009

Dia 3

Obre els ulls i s’adona que és allà on els tots els dies l’han rebut en les darreres setmanes, aquell llit còmode i tou que el fa descansar tant a gust. Ja fa temps que jeu sempre sol sota aquells llençols engroguits pel pas del temps i les bugades viscudes. Li agrada pensar el que aquelles peces de tela han viscut estirades sobre aquell matalàs. Però bé, això és una altra història. S’aixeca i es renta les dents com mai abans. Sap que l’espera un dia de paisatge, natura i tranquil•litat. Conduir sempre l’ha fet sentir lliure, tranquil i l’ha portat a aclarir el seu actiu cervell.

Així que tant bon punt ha deixat la pinta al calaix i la tovallola sobre el radiador, tanca la porta i baixa al garatge. Amb ell s’endú una petita bossa plena aliments que li serviran per fer petites parades en indrets que l’han acompanyat i que l’acompanyaran vagi on vagi. La ciutat, a aquella hora, bull com sempre d’efervescència motora: embussos, clàxons, crits i males cares. Ell, però, resta aliè a aquesta petita bogeria convertida en quotidianitat. Aconsegueix agafar aquella carretera d’antigues ferums i pudors de paper i enfila l’autovia que el duu a la bassa dels estius, allà on ha jugat a la botifarra, ha menjat un tàper de pasta i sobretot ha descansat. La muntanya de la roca mal posada segueix delimitant aquella petita plana de noms curiosos alhora que bonics. Es decideix a passejar i s’atura en un petita entrada que pot servir de guaita i recorda un preciós capvespre d’estiu; dels tocats per la vareta de ‘la sense pressa’. Mira la bassa on tot i no veure-s’hi reflectit, s’imagina endinsant-se fins al fons. Una petita esgarrifança li recorre el cos i es convenç que encara l’esperen altres paratges amb els quals gaudir de la solitud, del pensament, del bolígraf.

El dia es llarg i escoltant melodies que parlen de noies darrere el taulell, del mar i de les parelles exitoses i fracassades, arriba a aquell pic on un dia d’agost es va perdre i des d’on es veu la geografia dels seus somnis. Allà es decideix a treure el quadern. Escriu una frase per ell i es guarda altre cop el quadern en el sarró. Farà la mateixa acció a la resta d’espais que té apuntats per visitar: les parets sobre el ‘pantanu’, el monestir al capdamunt del mar, els camins a la vora d’una mena de meandres i qualsevol racó perdut enmig del bosc. Sense voler-ho recorda les paraules d’un antic activista que es deixà la vida prop d’allà. Cada parada té el seu particular gest. En alguna, el vi ajuda a passar la set, en altres, es decideix a fer alguna calada aquella herba que ningú en sap assegurar ni les bondats ni les maleses i fins i tot, al final, es posa a comptar i a mirar fulles i branquillons.

Es va fent fosc i la tornada se li resisteix. Aquella terra significa molt per ell i, sense voler-ho, se n’adona que només ha triat espais de calma i tranquil•litat. No ha buscat terra de sorolls i fresses, ha preferit la bellesa del silenci que l’ha vist créixer.


2 comentaris:

Quartera ha dit...

M'hi he enganxat per tot plegat


i avui comparteixo les estones

(i m'agrada la picada d'ullet a la música catalana i a un activista que es va deixar morir!)

Salut!

Guillem ha dit...

Molt bona mestre,

jo també m'hi he enganxat; molt ben escrit, m'agrada!

La definició de Manel molt bona...Ja veurem com continua...Esperarem amb ganes!

Salut!