diumenge, 28 de juny de 2009

conversa reiterada

Jo sóc de les illes Koales, quina casualitat, no ? Mira que n’arriba a ser de petit el món,…(somriure fals)… Què hi fas aquí? Menges dels arbres o caces? Osti quina sort que hagis trobat aquest pruner, jo encara estic amb les reserves que em vaig dur de les Koales…i fa molt que vas arribar a les illes Cargol? Ah, està prou bé,…així ja et coneixes una mica aquest terreny tan màgic, preciós, enigmàtic i especial…per cert, per on para el teu cau? Vaja, no et pots queixar,…i així què això de les illes Cargol? Mal temps, no? No deu ser tant no, al final? Ja m’ho semblava a mi,...a més amb això de les festes de la selva en els caus i en aquestes coves tot es fa més senzill, graciós i proper....clar,...per cert em deixes dues pedres per fer foc per la liana? Gràcies! Un plaer, doncs,...i ja ens veurem!

dijous, 25 de juny de 2009

Tots plegats fins a la victòria



T'entrebanques. Et discuteixes amb aquell amb qui fins unes hores abans semblàveu compartir-ho tot. Maximalitzes. T'ofusques. Et sents perdut, inútil, emprenyat i ho enviaries tot a pastar fang. Ja no confies amb els que t'envolten perquè creus que han abandonat el projecte quan més el necessitaven. Tanmateix, tant a Argentina com als Països Catalans, el que ens cal és anar colze a colze, units, plegats, construint la veritat abosulta des del tots i mai des de l'un. Hem de creure'ns companys i no enemics. Si ens confonem i ens tirem rocs, ens insultem, utilitzem la demagògia i portem al terreny personal allò que és simplement polític s'ha acabat qualsevol projecte de futur. Jo vull compartir barricada amb tots i totes i lluitaré perquè així sigui. La unitat popular passa per això, per madurar, per per tenir clar que només arribarem a la victòria si caminem cap a ella plegats!

dimecres, 24 de juny de 2009

sant joan

dedicat als que viuen a l'estranger nits màgiques com la de Sant Joan!

A l'Armentera tirant les primeres cebetes. A Montjuïc a les primeres festes adolescents. A les Tines una nit de sinceritat amorosa i de retirada abans d'hora. A la platja del Castell amb les persones que estimava i estima o al Parc de les Ribes del Ter una vetllada d'alegria i bogeria que el va canviar per complert. Aquestes havien estat nits de sant Joan viscudes amb intensitat, amb joia. Ahir, però, li tocava cercar noves formes, nous espais, noves persones. Era lluny de casa i això el feia improvisar.

Sense ser-ne conscient, la llum d'un Sol que fins ara havia estat quasi sempre amagat el va despertar, va posar els peus a terra i va decidir que aquell seria un dia tranquil. Portava massa dies amunt i avall, veient sortir el Sol i gaudint poc del matalàs que l'acollia en aquella cambra de moqueta granatosa i finestres encallades. Es notava cansat i trist perquè molts ja havien pres el camí de tornada mentre ell restava allà havent de construir de nou les amistats, els vincles, les paraules. La tristesa, però, va durar ben poc. Mentre esmorzava mirant el cel blau i immens a través d'una de les finestres es va adonar que la idea de la rutina, de fer d'un dia especial un dia normal vist amb uns altres ulls l'atreia. Va sortir al carrer. Caminava tancant els ulls com si això li hagués de permetre absorbir més llum. Es va enfilar per aquelles escales i poc després es trobava dins aquella sala silenciosa on els llibres augmenten de mida i els humans es converteixen en estranys ninots d'aprenentatge. Poc després va seure en una de les taules de colors per fer el seu te. Va escriure unes paraules i va tornar sense pressa a casa per dinar i per decidir què faria aquella tarda.

De fet, ja ho havia decidit. Aniria aquells jardins, els botànics, dels quals li havien parlat tant bé. Sens dubte, la passejada per aquells caminets va ser la seva particular revetlla. Sol, però content de veure arbres, plantes, animals, persones, i viure tanta tranquil·litat, es va estirar una bona estona a llegir en un bonic prat. Hi va jeure tant com va voler fins que es va moure per anar al parc de l'alegria, del coneixement i del bon rotllo. La cervesa, el cigarret, les converses, algunes interessants i altres buides, els somriures, les abraçades i els comiats van portar la boira fins la ciutat i a ell fins a casa seva on, abans d'emprendre el camí del llit, va desitjar un bona revetlla als que estima!

Un dia normal per una nit especial!




divendres, 19 de juny de 2009

De mosques colloneres i paisatges catalans

Tot i considerar-me un exiliat voluntari i temporal, o potser precisament per això, no puc de deixar de pensar i reflexionar sobre algunes petjades que ens deixa dia a dia l’estimada Televisió de Catalunya, dirigida per la magnífica periodista Mònica Terribas que sembla no haver trobat espai per introduir els canvis i propòsits que li rondaven pel cap quan era professora i dirigia La Nit al Dia. I és que aquesta setmana passejant per les webs de TV3 i del telenotícies m’he quedat bastant garratibat en observar dues coses que m’agradaria descriure perquè em costa, ja ho sabeu, restar callat davant de fets, no paraules, que ens mostren en quina situació es troba la televisió que potencialment hauria de ser nacional i de qualitat però que moltes vegades, sabent-se millor que les que es fan i es desfan a Madrid, es conforma amb la mediocritat i el regionalisme.

Exemple 1: Dilluns o dimarts d’aquesta setmana, la segona notícia més destacada a la pàgina web del telenotícies durant bona part del dia va ser que el President dels Estats Units, Mr. Obama, havia caçat al vol una mosca collonera mentre feia una roda de premsa. Evidentment que el senyor Obama augmenti el contingent de tropes a l’Irak, en el cas que ho fes, és una notícia que cal destacar, ara bé, senyors periodistes de TV3, en quins criteris es basen per destacar que l’Obama ha caçat una mosca? Per què és collonera? Per què és el primer polític que aconsegueix fer una altra cosa mentre parla? Per què no ens expliqueu de passada el color dels calçotets, si ahir va anar al dentista o si va perdre jugant a bàsquet amb la seva filla? En què s’han convertit, senyors periodistes? En simples transmissors de les notícies que els hi arriben des de les agències internacionals intervingudes pel poder? En complets veneradors d’un producte creat a la perfecció pels poders fàctics nord-americans, Mr. Obama, mentre massacren un amic seu, certament xulesc i prepotent, però igualment corrupte com és il signoro Berlusconi? Des del meu ateisme militant, Deu me’n guard!

Exemple 2: ‘Paisatges de Catalunya’ és si no m’equivoco una de les noves apostes de TV3. Bé, doncs, ja em perdonareu les crítiques però d’un programa que en sí mateix podria esdevenir tant didàctic com ho fora ‘Caçadors de Paraules’ al seu moment, n’han fet un producte que oblida completament els milers de catalans i catalanes que viuen fora de les fronteres regionals del Principat i es projecten a sí mateixos dins el marc referencial, ja sigui cultural o polític, dels Països Catalans. TV3 és ens agradi sí o no (a mi particularment sí) una televisió que juga un paper de caràcter nacional més enllà de les fronteres estrictament de Catalunya i per tant hauríem d’exigir-li que es comportés com a tal i mostrés paisatges d’arreu del país. Les precioses cales menorquines, les formoses valls del Conflent i el Cabanyal de València, entre tants altres, es mereixen ser en aquest programa engegat per TV3. Però com si amb el pensament regionalista no n’hi hagués prou ara resulta que per ensenyar les belleses de l’Empordà (Costa Brava, Cadaqués i Empordanet) només han trobat personatges barcelonins enamorats uns mesos l’any de la millor terra del món. Alguns em direu que aquesta és la gràcia, un dels leitmotiv del producte. Des del meu punt de vista, qui millor per explicar un indret que aquell que viu a les verdes i a les madures? Suposo que la gent de l’Empordà no és prou mediàtica per sortir a la televisió…..potser si fossin mosques colloneres….qui lo sa,….Mònica arremenga’t les mànigues que et queda molta feina a fer.



dimarts, 16 de juny de 2009

lliures tots i totes


www.elsud.org/nuria

Recordo perfectament la trucada perduda a mitja classe de periodisme del meu germà i la conversa poca estona després on coneixia que havies estat detinguda en una operació dels Mossos d'Esquadra, sempre tan servidors ells, dirigida per l'Audiència Nacional espanyola. El teu ingrés a presó com a conseqüència d'unes acusacions basades en una llibreta blava que t'havien intervingut en un control dels que en diuen 'rutinaris', deixeu-me riure, les fal·làcies que es van bolcar sobre la teva persona i la lluita que en els teus àmbits duies a terme. Mentides, acusacions infundades, demagògia i servilisme dels grans mitjans a la feina bruta de la repressió de l'estat espanyol. Mentrestant, però, als carrers, als centres socials, als agrupaments, als sopars familiars, etc, les converses anaven en un altre sentit: preferíem desenmascarar aquesta gran mentida i prendre part d'aquest conflicte, d'aquesta enèssima demostració del funcionament de l'estat repressor. Vam reunir-nos, vam fer demostracions de força, vam guanyar aquella primera batalla i pocs mesos després tornaves a passejar per Girona. Avui, però, Núria, ens torna a tocar a agafar aquell bonic ritme de lluita per mostrar que, tal com vam fer amb les fotos del rei ara fa quasi un any, nosaltres, els revolucionaris, les revolucionàries, no ens rendim ni ens rendirem. Els nostres objectius polítics poden no ser exactament els mateixos, però no tinc cap dubte que els nostres colzes es troben i es trobaran als carrers pr construir una societat justa i igualitària! Núria lliure, lliures tots i totes!


dilluns, 15 de juny de 2009

mirar (i)

Dedicat a tots aquells que es TROBEN a la seva manera un dia de primavera!

S’havien trobat aquella nit en aquell espai d’ombres desconegudes. La música amania la vetllada. Tot i la foscor, l’alegria es respirava en qualsevol racó d’aquella sala plena de cossos. A fora ja es feia de clar però el Sol no era encara benvingut.La lluna seguia sent la protagonista. Va ser una simple mirada i una cançó de bon humor el que els va captivar. Res va anar més enllà però la mirada va quedar per l’eternitat dels instants que es fan i es desfan. La brillantor dels seus ulls, el somriure suau de les seves boques, el misteri de les seves vides, la voluntat de preservar-lo, el record de no dirigir-se ni tan sols una paraula, la necessitat de no fer-ho. La satisfacció de ballar i mirar-se sensualment els va conduir fins al final de la nit. Cadascú va fer el camí fins a casa seva amb el Sol, amb la sol·litud. La nit els havia acomiadat, el dia prenia el relleu i els dos, contents que les seves mirades s’haguessin trobat enmig d’aquella rauxa, van tancar els ulls esperant que la pluja fina d’un divendres qualsevol els despertés sabent que mai més es tornarien a trobar. De fet, poc els importava, era el joc de la vida.



dijous, 11 de juny de 2009

lluites (I)



No permetem que el silenci ens faci còmplices de la barbàrie!

Seria tan senzill estimar els arbres, els cims nevats, les planes enflocades de flors i de sembrats, els dies lluminosos, els colors de les teles, la música de Bach, la pluja i els núvols cabdellats a un cel espasmòdic, les aigües rogalloses del rec, les veles del circ, els decorats dels teatres del món.

Seria senzill estimar cadascun dels arbres, dels núvols, de les àries, dels sembrats, si no hi haguessin nens desangelats, mares oblidades, arlequins sense maquillar, sembradors de terres hostils, destrals que colpegen els justos, països de la set i de la por, cecs que consolen els que hi veuen, horitzons rúfols.

Miserere de Rosa Font en el llibre Des de l'Arrel

dimecres, 10 de juny de 2009

excursió

Sonaven les campanes en aquella vila de vent imparable. Ell portava una estona capficat en els assumptes que darrerament li omplien el cap de pensaments estranys. De sobte, va mirar la finestra de l’habitació i va veure que era una tarda assolellada. El cel, blau i imponent, semblava que no tingués final. Semblava com si el Sol hagués vençut definitivament la Lluna. En un moment de lucidesa, va recordar que més enllà de l’asfalt, els preciosos i animats carrers i els kilts, la ciutat comptava amb aquell preciós turó conegut per les seves magnífiques vistes, en especial a les matinades i als capvespres de primavera. Sense pensar-s’ho ni un sol instant, es va calçar les xiruques, va agafar un llibre i va escollir una persona amb qui fer aquella excursió. Des que havia arribat a aquella ciutat màgica tenia clar que el capvespre de turó el tenia reservat per algú especial. Se la va imaginar al seu costat. Van recórrer els carrers cèntrics de la vila mentre s’explicaven les anècdotes més intrascendents de la seva vida. Ell, feliç de la passejada, va decidir no agafar el camí més ràpid perquè diuen que no sempre és el millor. Quan s’acostaven a la casa del poble, ell es va atrevir a preguntar-li sobre alguns dubtes que tenia. Van xerrar durant una bona estona de forma agradable, com no podia ser d’altra manera, ella va resoldre totes les preguntes i es van dedicar un somriure just en arribar a peu de muntanya. Es van aturar i es van mirar com feia temps que no feien.

Qualsevol persona que hagi estat en aquell indret sap que un cop a peu de muntanya, el paisatge, els sentiments i l’ambient entre els que decideixen avançar canvia substancialment. Enfilar-se és entrar en un nou món, en una petia bombolla de la qual cal, sens dubte, gaudir. Com dos esquirols que es volen esmunyir, la parella va prendre forces i es va marcar la fita de fer el cim. Mitja hora després ja eren el capdamunt del turó. La pujada havia estat en silenci. Cadascú havia gaudit de l’esforç a la seva manera. Eren ànimes lliures. Un cop a dalt es van abraçar. Va ser una simple abraçada, intensa i llarga. Res més. Amb aquest gest ja n’hi havia hagut prou. Tornaven a sentir-se a prop. Van seure en unes roques i van observar tot allò que quedava als seus peus. Van passar allà unes hores mentre el sol acabava el seu camí diari. Van continuar xerrant, llegint, fruint de saber que una simple excursió pot generar el que un desitja. La llum anava minvant i abans que es fes fosc ell va decidir tornar cap a casa content d’haver-se enfilat al turó, d’haver gaudit d’aquells paisatges i de ser una ànima lliure per crear els seus propis somnis.



dilluns, 8 de juny de 2009

Iniciativa Internacionalista, l'endemà

Fa temps que no escric sobre política, lluites, debats i altres aspectes que ocupen bona part de la meva vida d'ésser social. Així que després de les eleccions europees d'ahir m'he decidit a treure les meves dots de politòleg d'aquell calaix ple de pols i fer un petit anàlisi dels resultats d'Iniciativa Internacionalista i apuntar algunes conclusions que crec que són interessants a tenir en compte.

En les eleccions d'ahir diumenge un dels alicients que teníem els membres de l'esquerra independentista era veure quins resultats obtenia la candidatura Iniciativa Internacionalista que havia obtingut el suport públic d'alguna de les organitzacions de l'esquerra independentista així com de militants del SEPC, Maulets, CAJEI, Endavant o la CUP. La candidatura era l'expressió d'una aliança entre diferents organitzacions independentistes i d'esquerres de l'Estat espanyol, encapçalada, sens cap mena de dubte per l'esquerra abertzale. Un cop celebrats els comicis, vull destacar el següent:

- Iniciativa Internacionalista ha obtingut uns bons resultats al conjunt del sud d'Esukal Herria. Especialment importants són els resultats a Navarra, on han esdevingut de nou tercera força i ha quedat primera entre les nacionalistes/independentistes, i Guipúscoa on ha quedat en tercer lloc molt a prop d'aconseguir la primera posició. Sense cap mena de dubte els resultats d'II a Euskal Herria és una bona notícia pels moviments revolucionaris de l'Estat. Com a internacionalista, me n'alegro. I més després que en els darrers anys la repressió de l'Estat espanyol havia impedit a aquesta opció política presentar-se a qualsevol comici. L'esquerra abertzale ha demostrat que manté un suport intacte en aquell territori i que continua essent la primera força política independentista per sobre d'Aralar i EA. L'esquerra abertzale, així doncs, ha aconseguit quasi tots els objectius pels quals es presentava en aquests comicis amb aquesta candidatura: poder-se presentar i demostrar el suport popular que encara avui sustenta. Tot i això, s'ha quedat sense l'eurodiputat que desitjava.

- Pel que fa als Països Catalans, la candidatura ha obtingut més de 21.000 vots, la majoria dels quals (més de 16.000) al Principat. Com que no he format part de la candidatura no puc saber si els resultats han complert o no les expectatives que s'havien creat en la mateixa, tanmateix crec que ni són uns bons resultats ni són uns resultats catastròfics. I és que d'una banda, la candidatura s'ha quedat lluny d'anteriors resultats com els d'HB o d'EH en vots totals. De l'altra, ha superat amb escreix altres aliances que hi havien hagut de determinats partits d'extrema esquerra així com ha tret millors resultats que la pròpia CUP el 2004. Entre els resultats catalans crec que són destacables algunes dades com, per exemple, que en ciutats com Sant Celoni o Vilafranca amb presència important de la CUP a nivell municipal , la candidatura s'ha quedat lluny dels resultats de 2007 o que a la demarcacio de Girona, la candidatura és on ha tret millor percentatge en el conjunt dels Països Catalans. Després d'aquest simple anàlisi crec que:

- La fórmula d'una candidatura de les organitzacions revolucionàries i independentistes de l'Estat és una opció que cal tenir en compte. Crec que aquesta experiència ha mostrat que en un futur és un espai de treball que de ben segur serà necessari i positiu pels moviments revolucionaris dels Països Catalans i més ara que certs sectors semblen haver abandonat els arguments que presentar-se a segons quins comicis és una actitud burgesa. Ara bé, l'experiència d'II ens ensenya també com ja ens va mostrar les eleccions de 2004 amb la CUP que als Països Catalans una candidatura d'aquest tipus només pot acomplir un èxit superior a la solidaritat internacionalista amb Euskal Herria si compleix dos condicionants. D'una banda, que hi hagi un debat previ d'igual a igual entre totes les organitzacions que formen la candidatura que inclogui un veritable procés de discussió amb els moviments de base, socials i polítics dels Països Catalans. Una simple imposició d'una estratègia política per part d'un dels actors no ens duu enlloc. D'altra banda, la candidatura ha de rebre un suport unànime del conjunt de l'esquerra independentista. Crec que és evident que un suport de la CUP a aquesta candidatura hagués fet que els resultats fossin completament diferents, especialment pel fet que en diverses poblacions on la CUP ja té presència, alguns electors haguessin tingut un comportament diferent. I que consti que estic plenament d'acord amb la posició que la CUP ha tingut en aquest procés electoral, simplement que crec que la CUP és la veu política coneguda del projecte de l'esquerra independentista i el seu comportament i veu influeix encara que sigui mínimament en la política catalana.

- Així, doncs, de cara a properes discussions, debats i propostes de candidatures, crec que els dos pilars claus per plantejar-se qualsevol aventura electoral, més enllà de la capacitat interna per assumir un procés com aquest, han de ser aquells que he apuntat en el paràgraf anterior: capacitat per plantejar un debat global, intens, des de la base amb els moviments socials i espais rupturistes i obtenir un ampli suport en el sí de l'esquerra independentista. Si no acomplim aquests dos condicionants, l'esquerra independentista i els moviments revolucionaris ens endurem una patacada en qualsevol comici perquè ni aconseguirem un bon resultat electoral als Països Catalans ni transmetrem el missatge de la unitat popular, de la independència i del socialisme entre els ciutadans i aquells que són propers ideològicament.

dijous, 4 de juny de 2009

La ciutat forastera

Els carrers s'allunyen de la vida que havien acollit. Mentre hi passeges et creus foraster del que hauria de ser part de la teva vida. Hi has passat mesos d'alegries, rauxa i seny, però ara, quan decideixes tornar-hi t'adones que tot és fet de cartró-pedra. Inevitablement, et culpes d'aquells pensaments. Creus que ja no saps apreciar el cosmopolitanisme i els aventatges de la gran ciutat. Et sents desagraït, incult i poc sensible cap aquells carrers dels quals els mitjans, escriptors i turistes només en saben dir meravelles, preciositats i magnificiències. Camines amb por, desanimat, fora de lloc.

Tot canvia, però, quan t'adones que el problema no és teu. La ciutat ha esdevingut un aparador de fal·làcies, un camp de seguretat on determinades opcions polítiques, sexuals i lúdiques són repudiades i reprimides. Un espai on la llibertat de molts brilla per la seva abscència mentre la d'altres, aquells que tenen les butxaques plenes, té quotes ben elevades. Els carrers quasi ni recorden les tardes de creació, espontaneïtat, rebel·lia, llibertat, en definitiva, d'una lluita que imprimia un caràcter especial a uns carrers propers al mar, a la marinada i banyats per un sol primaveral. T'adones, doncs, que no ets tu qui ha canviat. Tampoc els teus records. Simplement el fet de deixar-hi de viure t'ha fet veure que tot aquell paisatge era i és una simple fal·làcia on durant un moment vas aprendre a construir la teva pròpia vida. Un simple negoci! És llavors quan crides: recuperem els carrers i continues caminant amb ganes de transformar allò que t'envolta!