S’havien trobat aquella nit en aquell espai d’ombres desconegudes. La música amania la vetllada. Tot i la foscor, l’alegria es respirava en qualsevol racó d’aquella sala plena de cossos. A fora ja es feia de clar però el Sol no era encara benvingut.La lluna seguia sent la protagonista. Va ser una simple mirada i una cançó de bon humor el que els va captivar. Res va anar més enllà però la mirada va quedar per l’eternitat dels instants que es fan i es desfan. La brillantor dels seus ulls, el somriure suau de les seves boques, el misteri de les seves vides, la voluntat de preservar-lo, el record de no dirigir-se ni tan sols una paraula, la necessitat de no fer-ho. La satisfacció de ballar i mirar-se sensualment els va conduir fins al final de la nit. Cadascú va fer el camí fins a casa seva amb el Sol, amb la sol·litud. La nit els havia acomiadat, el dia prenia el relleu i els dos, contents que les seves mirades s’haguessin trobat enmig d’aquella rauxa, van tancar els ulls esperant que la pluja fina d’un divendres qualsevol els despertés sabent que mai més es tornarien a trobar. De fet, poc els importava, era el joc de la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada