"No deixis que la resta et faci anar per camins que
ni tan sols tu havies contemplat com una possibilitat". Aquesta deu ser
la segona lliçó a qualsevol l'escola d'estragègia de comunicació. És
així. A la primera de canvi. Passarells i sense capacitat de
reflexionar.
Quan semblava que els pilars de l'Estat
espanyol, la monarquia, els dos grans partits espanyolistes i de poder,
els seus agents als territoris, el sistema econòmic de la injustícia i
la manca de democràcia es desfeien davant del clam popular, tots plegats
ens aturem i ens posem a discutir sobre si un partit polític n'ha
escoltat un altre i si el de més enllà ha anat a fer un arrós a Cadaqués
mentre veien pondre's el sol.
No em malinterpreteu. No nego que la pràctica política dels grans partits a Catalunya sigui nefasta, hipòcrita, trista i allunyada del servei públic transparent, democràtic i decent que hauria de ser la política. Res és més lluny de la meva voluntat. Ho llegim als diaris. Parlo de nosaltres, la gent del carrer, els que ens activem, participem d'assemblees, entitats, col·lectius i ens sumem tant com podem a les reivindicacions que, per sort, cada setmana pareix el nostre país.
Parlo de com som nosaltres de fàcils en caure al parany i creure'ns el que sigui quan ens llencen una cortina de fum per tapar les vergonyes del Cas Bàrcenas, les desenes de casos de corrupció amb diner públic, l'oposició de l'Estat a exercir el dret a l'autodeterminació o la incapacitat de plantejar una alternativa a la crisi sistèmica del capitalisme.
Hem de ser capaços d'anar més d'enllà, de saber quins són els debats que ens interessen i on hem de posar el focus de la nostra acció política. Alguns provaran de fer-nos derivar cap a debats estèrils, superficials i que no van al fons del problema. Per entendre'ns, si els micros han d'anar en un gerro o a sota la taula. O si l'Alicia Sánchez Camacho i en Zaragoza van sopar junts 5 vespres de març en 3 restaurants diferents i menjant lluç a la planxa.
Nosaltres, però, si el que ens interessa és el dret a decidir del país, també per fer una societat justa i democràtica cal que siguem més hàbils, que deixem que facin soroll mentre posem els nostres recursos on els pot fer mal i ens sigui útils. Fem-ho al nostre carrer, barri i col·lectiu. Siguem vius i marquem quins temes són els que volem que es tractin. Evidentment, ells jugaran amb els mitjans i amb les agències, però la manifestació de l'11 de setembre o la del dissabte passat de la PAH ens demostren que, quan volem i som ferms, l'agenda la marquem nosaltres. Llavors, comencem a guanyar.
No em malinterpreteu. No nego que la pràctica política dels grans partits a Catalunya sigui nefasta, hipòcrita, trista i allunyada del servei públic transparent, democràtic i decent que hauria de ser la política. Res és més lluny de la meva voluntat. Ho llegim als diaris. Parlo de nosaltres, la gent del carrer, els que ens activem, participem d'assemblees, entitats, col·lectius i ens sumem tant com podem a les reivindicacions que, per sort, cada setmana pareix el nostre país.
Parlo de com som nosaltres de fàcils en caure al parany i creure'ns el que sigui quan ens llencen una cortina de fum per tapar les vergonyes del Cas Bàrcenas, les desenes de casos de corrupció amb diner públic, l'oposició de l'Estat a exercir el dret a l'autodeterminació o la incapacitat de plantejar una alternativa a la crisi sistèmica del capitalisme.
Hem de ser capaços d'anar més d'enllà, de saber quins són els debats que ens interessen i on hem de posar el focus de la nostra acció política. Alguns provaran de fer-nos derivar cap a debats estèrils, superficials i que no van al fons del problema. Per entendre'ns, si els micros han d'anar en un gerro o a sota la taula. O si l'Alicia Sánchez Camacho i en Zaragoza van sopar junts 5 vespres de març en 3 restaurants diferents i menjant lluç a la planxa.
Nosaltres, però, si el que ens interessa és el dret a decidir del país, també per fer una societat justa i democràtica cal que siguem més hàbils, que deixem que facin soroll mentre posem els nostres recursos on els pot fer mal i ens sigui útils. Fem-ho al nostre carrer, barri i col·lectiu. Siguem vius i marquem quins temes són els que volem que es tractin. Evidentment, ells jugaran amb els mitjans i amb les agències, però la manifestació de l'11 de setembre o la del dissabte passat de la PAH ens demostren que, quan volem i som ferms, l'agenda la marquem nosaltres. Llavors, comencem a guanyar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada