diumenge, 20 de setembre de 2009

El silenci inmoral, el silenci políticament interessat

80.000 afganesos i afganeses han mort des que ara fa 8 anys, amb l’excusa de l’atac a les torres bessones, el govern dels EUA, acompanyat de la resta de potències europees i occidentalitzades decidissin envair l’Afganistan. Un estat asiàtic que en aquell moment vivia sota una estricta dictadura de mans del conservador règim talibà. Les explicacions fetes en aquells moments van servir per revestir un cert sentiment de revenja i un evident interès econòmic. Es va parlar de democràcia, de drets de les dones, de progressisme, de transformar un Estat productor d’heroïna en un actor polític ‘net’ i potent al bell mig d’Àsia i per suposat d’acabar amb el que és conegut com a ‘terrorisme islamista’ de caire internacional.

Vuit anys després és hora de recordar totes aquelles paraules i de plantejar quin és el present d’aquella zona asiàtica ja que els mitjans sembla haver-se’n oblidat. I mira que d’especials informatius als anys 2001, 2002, 2003 no ens van pas faltar, no creieu? Ara, però, els mitjans parlen, i només de tant en tant, d’una acció armada d’algun grup de resistència, de la mort de soldats espanyols, britànics o polonesos. Les notícies s’acaben aquí perquè m’imagino que els objectius pels quals es va iniciar la guerra ja s’han assolit i només cal destacar alguna acció intermitent de grups inadaptats a la perfecció afganesa introduïda per les potències occidentals. És així?

Crec prou bé que no. Ahir precisament vaig assistir a una xerrada on un exiliat afganès explicava la situació que es viu al país afganès i exposava algunes de les seves opinions fet que va servir una mica per trencar-me amb el silenci que molts dels mitjans espanyols i catalans semblaven haver-me instal•lat sense ser-ne conscient. Conclusions senzilles i ràpides: de democràcia, poca i malfeta. Les eleccions han estat una autèntica tupinada com els propis informadors internacionals han reconegut però “l’amic” Karzai no tindrà problemes per seguir comandant el govern de la capital Kabul. Les dones continuen guarnint les anomenades burques perquè més enllà dels talibans, la burca és emminentment una qüestió cultural sobre la que cal una lluita profunda i intel•ligent. El fet que ara existeixen perfums, arrecades, i elements de maquillatge occidental no significa un alliberament real de la dona tal i com van defensar en el seu moment les dones de Bush i Blair. El territori està evidentment devastat i les inversions van majoritàriament a armament i exèrcit. Els drets socials quasi ni s’ensumen i com és conegut, les fulles d’opi continuen sent el mercat més senzill pels agricultors afganesos. El ‘suposat’ perill del terrorisme internacional continua igual o amb més força que aquell 2001 si hem de fer cas de les agències de premsa i l’ex-agent de la CIA, Bin Laden, segueix fent un o dos vídeos anuals com si es tractés de qualsevol altre actor de Hollywood.

Vuit anys després d’omplir diaris, tel•levisions, ràdios i internet, l’Afganistan és silenci. Els 80.000 afganesos i afganeses descansen sota les grans canonades que travessaran el gas cap el mar i el petroli cap a regions com Índia, Pakistan i Xina. Txhhht. Deu ser que val més que no en parlem.

1 comentari:

Elna ha dit...

No crec que les dones de Bush i Blair siguin les més indicades per donar lliçons sobre l'alliberament de la dona :) Les dones afganeses són, probablement, de les pitjors malparades de l'ocupació nordamericana: malgrat les imatges de dones traient-se la burka a Kabul al principi de l'ocupació, el cert és que les dones continuen patint, a dia d'avui, tot tipus de violacions, tortures i abusos. I en l'àmbit rural, aquestes situacions esdevenen encara més freqüents. Però com sempre... ens continuem tapant els ulls.