dimarts, 30 de novembre de 2010

l'escenari optimista del Principat

Passejo pels carrers de Girona, pels bars i centres socials que procuro visitar setmanalment i l'opinió d'aquells amb qui topo és compartida: ens esperen quatre anys de patiments, de polítiques de dretes dures, sense cap mena d'avenç a nivell nacional, d'un fals status quo on molts no ens sentirem a gust. Dit d'una altra manera, hom té la sensació que anem de cap a caiguda, que el poble s'ha desanimat, es veu perdut i sembla no tenir cap altra esperança que confiar en el Barça perquè ens doni les alegries que l'escena política sembla incapaç d'oferir-nos. Tanmateix, potser per allò d'haver estat criat en el sí d'una família d'influència cristiana (allò de "independentment del cop, sempre t'has de tornar aixecar), o per allò d'haver mamat el "fins a la victòria sempre" o "l'única lluita que es perd és la que s'abandona", em nego a ser del parer que els propers quatre anys seran estèrils, inútils,... De fet, sóc del parer que hi ha símptomes per mantenir-nos ferms i aixecar el vol. Anem a veure, doncs, com n'és d'optmista l'escenari actual.

1. L'independentisme no queda tocat. Una lectura ràpida i tendenciosa dels resultats de diumenge passat podria dir-nos que l'independentisme ha disminuït en els darrers mesos. Tanmateix, més enllà de la realitat del descens del nombre de diputats explícitament independentistes al Parlament principatí, penso que hi ha altres fets que cal remarcar i que mostren una realitat que es pot llegir de forma optimista. En primer lloc, tot fa pensar que els discursos de mitges tintes comencen a ser no ben observats per les catalanes i els catalans. M'explicaré: Convergència i Unió ha aconseguit un gran resultat, amb el discurs més proper a l'autodeterminació de la seva història, una part de la dreta catalana (SI) aposta directament i inequívoca per la independència per primera vegada i obté representació parlamentària, els projectes que no avancen ni cap al centralisme, ni cap a processos de desenvolupament de l'autogovern català com el del PSC semblen fer momentàniament aigües, i les municipals d'aquí sis mesos seran un bon aparador per mesurar les forces de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) que, de moment, semblen no haver tocat sostre. I tot plegat, sense considerar que el centralisme espanyolista continua representant menys del 20% de vot a les eleccions catalanes.

2. Un govern de Convergència amb poques opcions de convèncer. És aviat per treure conclusions i per fer afirmacions sobre un govern que ni tan sols ha arribat a constituir-se. Tanmateix, sóc del parer que serà positiu que, una vegada les enquestes mostren un increment constant del suport a l'opció de la independència de Catalunya, governi en solitari un dels dos únics partits del catalanisme que no contempla la independència com a una opció viable en els propers anys. I ho serà no perquè m'agradi Convergència, sinó perquè servirà com en el seu moment va servir fa 10 anys, per veure que el nacionalisme convergent no complirà els objectius nacionals als quals bona part del país aspira. No hi haurà concert econòmic. No hi haurà avenços nacionals. Hi haurà pactes amb el PP. En altres paraules, 4 anys on els independentistes s'adonaran definitivament que Convergència no és una opció de futur pel país a nivell nacional, 4 anys on s'adonaran que Convergència és sinònim de pura gestió perquè guanyin els de tota la vida i Catalunya continuï en la mateixa situació, 4 anys de desenganys on serem capaços de construir definitivament una alternativa al complex de partits actuals.

3. Els llaços nacionals. És evident que no dic res de nou si afirmo que la situació a la resta dels Països Catalans no es pot qualificar d'immillorable. A Catalunya Nord, el català continua fent passes enrere, al País Valencià, el PP fa i desfà com li sembla, a les Illes Balears, els unionistes espanyols podrien tornar al poder el maig que ve i a la Franja, el govern d'Aragó continua mostrant la seva cara més bel·ligerant. Tot i això, és igualment innegable que els llaços nacionals, entre la societat civil de les diferents regions dels Països Catalans creixen i que la consciència dels Principatins contempla cada vegada més el conjunt dels territoris de la nació.

4. La crisi i la conjuntura. La crisi persisteix i els indicadors asseguren que, de moment, no té un final a la vista. A això, cal sumar-li que la dreta governarà a Catalunya, així com segurament a la resta dels Països Catalans i a l'Estat espanyol i francès. En aquest context, l'esquerra haurà de ser capaç de fer millor feina que en els darrers anys. La bona notícia és que tindrà temps per pensar, discutir i treballar les propostes polítiques que ens permetin sortir de la crisi sense que la xenofòbia augmenti encara més ni es retallin més drets socials. La conjuntura permetrà als defensors de la igualtat i de la justícia social treballar i actuar fort per millorar un sistema que ens condemna a la selva del capitalisme. D'aquesta manera, s'haurà de saber aprofitar "l'emprenyament general" per canalitzar-lo cap a opcions justes i solidàries.

Podem restar deprimits. Podem pensar que això és el punt i final. Podem creure que la retallada de l'Estatut, la rebaixa de les pensions, la victòria de la dreta regionalista a Catalunya i que la pèrdua de drets socials ens aboquen a un escenari trist i al llindar del precipici. Tanmateix, hi ha prou indicadors per pensar que les coses no s'han d'analitzar amb maximalismes i que, és hora, que aquells que fan política (o sigui tots i totes) aprofitem les escletxes existents per bastir el nostre futur anhelat.

Sé que ens trobarem a les barricades. Com molts i moltes hem mamat, Fins a la victòria sempre.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Està bé ser optimista però a les properes municipals la CUP pot desaparèixer del mapa polític perquè la irrupció sobtada de SI arrossegarà molta gent independentista que està farta d'esperar a l'esquerra independentista.

Si això passa no sé si podrem ser tant optimistes. Jo personalment estic ben preocupat.

ernest estany ha dit...

Una cosa és el país i l'altre determinats projectes polítics. Tot i això, crec que el que planteges és fruit d'una anàlisi post-electoral que pot no ser veritat. S'ha de veure com evolucionen les coses en els propers mesos i llavors sabrem si realment la CUP desapareix del mapa. Jo, personalment, ho dubto.salut i gràcies per opinar.

Anònim ha dit...

Jo estic content que SI es presenti. Clarifica les coses. Ens permet saber qui és d'esquerres i per tant autodeterminista i qui és un patriotero i per tant del millor postor.

És bo saber qui som, quants som, i quina maduresa política i formació tenim com a moviment.

Que passi això ara i no quan tingui més força la CUP i hi hagi més oportunistes és molt bo.

Salut!

Marc J.

Anònim ha dit...

A més cada dia que passa veig més clara l'aposta d'apoc a poc i bona lletra.

Sobretot influenciat pels xinos i els principals partits de l'islam polític. El futur dels seus països és seu, no encara, no completament, però sí en 10, 20 o 30 anys. I porten 20 o 30 anys en aquesta estratègia.

Pensar i actuar a 50-100 anys vista és el període de temps necessari per fer traqnsformacions profundes. Perquè al cap i a la fi, i d'això també cada cop estic més segur, del que es tracta es de canviar les ments i les conductes, i de fer-ho sense grans crisis, sense grans violències (que tenen resultats incertos).

I canviar això, les ments i les conductes, i formar la gent, no unes vanguardies, sino la majoria de la gent, és un procés de no menys de 50 anys.

Endavant!

Marc J.