“They’ll might take our lives but they’ll never take our freedom” és una de les frases més cèlebres de la pel·lícula Braveheart (1995) en la qual Mel Gibson interpreta William Wallace, un dels líders escocesos en les batalles contra els anglesos durant el segle XIII. La bonica i més que probable fictícia arenga sobre la llibertat dels pobles de Wallace així com el film en sí són, segurament amb el so de les gaites, els prats verds i les faldilles de quadres, dues de les imatges més citades a casa nostra quan es fa referència a Escòcia. Tot i això, més enllà d’aquesta idea romàntica d’un poble que ha conservat el seu esperit rural i propi des dels segles dels segles, si parlem d’Escòcia cal enumerar molts altres elements que l’han convertit en una nació complexa, moderna, madura i apassionant per estudiar que en els darrers anys ha adquirit un protagonisme especial dins el context de les nacions sense estat d’Europa.
Abans d’entrar en detall en alguns dels punts més interessants de la realitat política d’Escòcia com ara la identitat nacional, el seu concepte de nació o el seu present i futur polític, però, deixeu-nos posar-vos en context. De fet, no serem nosaltres qui descobrirem que sovint són els petits detalls els que et fan entendre millor la realitat d’un altre país. Un exemple: a principis de maig va tenir lloc el primer ‘Catalan Day’ a Edimburg, la capital d’Escòcia. La jornada, que tenia com a principals objectius oferir una mostra de cultura catalana i reivindicar l’existència de les nacions catalana i escocesa en el marc de l’Europa dels pobles, va congregar desenes de persones al centre de la ciutat. Entre elles, molts eren el escocesos que, curiosos, es van aturar en observar la senyera, el ball de bastons o un peculiar partit de futbol entre una selecció dels Països Catalans i un combinat internacional de residents a Escòcia. I és que a part de la imatge de turisme gens sostenible a Magaluf, Benidorm o Salou que molts tenim d’ells com a residents al Regne Unit, els escocesos i les escoceses mostren sovint una especial mentalitat oberta sobre qualsevol cultura, país o llengua encara que aquests manquin d’oficialitat.
Les raons per les quals això succeeix haurien de ser discutides en algun altre article ja que en aquest no hi ha suficientment espai. Tanmateix, n’hi ha una que ha estat apuntada repetidament per teòrics, polítics i analistes que caldria esmentar: les similituds existents entre la nació escocesa i la catalana. De fet, aspectes com el nacionalisme cívic i les estratègies polítiques de pacte amb els governs centrals han estades posades constantment sobre la taula per explicar la situació política en ambdós llocs. A més a més, sovint, les dues nacions s’han estudiat amb detall l’una a l’altra per aprendre dels processos polítics engegats a cada país i així adaptar-los a la realitat pròpia. Un exemple és com, a l’actualitat i després de la victòria de l’Scottish National Party (SNP) en les eleccions de 2007, les notícies que provenen d’Escòcia són seguides amb especial atenció en els Països Catalans. Això és especialment així després que el partit que governa (SNP) hagi expressat en els darrers temps el desig de convocar un referèndum per assolir més quotes d’autogovern i, si és possible, la independència.
Thatcher i el pas cap a l’autonomisme
Tot i aquest moment històric que Escòcia sembla viure, el camí d’aquesta nació densament poblada en zones properes a Glasgow i a Edimburg i quasi deserta en la part situada més al Nord no ha estat sempre igual. Així, des de la lliure unió amb Anglaterra el 1707 per crear la Gran Bretanya i fins a l’actual conjuntura, Escòcia ha passat per èpoques glorioses com ara l’efervescència econòmica i cultural del segle XVIII (Enlightment) i per èpoques d’alta conflictivitat i declivi social com van ser els períodes de després de la II Guerra Mundial i, especialment, el del govern de Margaret Thatcher.
De fet, la figura de Margaret Thatcher és clau per entendre l’Escòcia del segle XXI. I és que les polítiques econòmiques britàniques als anys 80 van generar un especial rebuig a la societat escocesa en comparació amb Anglaterra. Va ser precisament en aquella època que per tal que no es pogués tornar a repetir una situació semblant una majoria social escocesa va fer el pas cap a reclamar que els assumptes polítics escocesos fossin decidits de nou a Edimburg. Aquesta premissa política, que havia estat sempre defensada per l’Scottish National Party i per una part del laborisme escocès, va esdevenir realitat quan el 1997 el Parlament Britànic va aprovar tornar part del poder legislatiu al Parlament Escocès. D’aquesta manera, Escòcia sumava a la llista del dret civil, església i educació (conservats al 1707), un nou marc propi d’actuació i feia un pas important en el procés d’autogovern. Ara, més de 10 anys després de la inauguració del nou edifici del Parlament escocès (construït pel català Enric Miralles) i quasi 15 després de la devolució de poder, creiem interessants respondre preguntes com ara: com perceben els escocesos Escòcia? Se senten únicament escocesos? Creuen que la independència és el nou procés a engegar?
La Unió amb Anglaterra de 1707 permeté als escocesos de mantenir certs aspectes de la seva pròpia organització cultural, social i política que han estat determinants per a la construcció i manteniment de la identitat nacional escocesa. El fet de tractar-se d’una unió entre iguals implica que l’essència d’Escòcia com a nació s’ha mantingut durant tots els anys d’ençà de la unió dels parlaments de Westminster i Edimburg. Els escocesos tendeixen a fer una separació molt clara entre la seva nació, Escòcia, i l’estat al qual pertanyen, el Regne Unit. La nació és entesa com una comunitat de persones que comparteixen un seguit de característiques culturals i de valors que els fan diferents d’altres comunitats, començant pels seus veïns anglesos del sud. Pràcticament ningú qüestiona la realitat nacional escocesa, començant pels elements culturals, passant pel seu accent distintiu, i acabant per l’oficialitat de les seleccions nacionals escoceses en esports de masses com el futbol o el rugbi. El Regne Unit, d’altra banda, és percebut com un ens merament polític, que té a veure amb qüestions de ciutadania i de passaports, però rarament algú considera que el Regne Unit sigui una nació.
Aquesta clara separació entre estat i nació permetria, a priori, la possibilitat que existís un elevat percentatge d’escocesos amb identitat dual, és a dir, que els escocesos es sentissin tant escocesos com britànics. Per mesurar les identitats nacionals sovint s’utilitza la coneguda com Pregunta Moreno, que mesura una escala amb cinc posicions on és pregunta si hom se sent únicament escocès, més escocès que britànic, tant escocès com britànic, més britànic que escocès, o bé únicament britànic. Dades recents mostren com la majoria de la població s’identifica a bastament com escocesa. Gairebé el 75% d’escocesos es declaren únicament escocesos o més escocesos que britànics al ser qüestionats sobre la seva identitat nacional. Fins a un 40% dels escocesos es declara únicament escocès.
Aquest percentatge s’ha gairebé duplicat des de l’inici del procés de Devolution a finals dels anys 90. El que implica aquest fet és que la realitat nacional escocesa ha pres una inequívoca força política durant els darrers vint anys, que ha dut a Escòcia la restauració del Parlament d’Edimburg i també un partit obertament independentista al govern després de les darreres eleccions. La majoria d’escocesos s’identifiquen principalment com a escocesos, i cada vegada més segueixen aquesta tendència. Ara bé, fins a quin punt això pot anar més enllà d’un sentiment merament identitari en base a uns valors i una cultura comuna o bé pot tenir connotacions polítiques en la relació entre Escòcia i Anglaterra és quelcom que intentarem desgranar tot seguit.
Deu anys després de la implantació de l’autonomia política, les dades mostren que la majoria d’escocesos aposten per l’actual sistema descentralitzat. Tanmateix, al voltant d’un 30% de la població dóna suport a la independència d’Escòcia respecte del Regne Unit. No cal entrar a valorar si aquesta xifra representa molts, pocs o suficients escocesos que donen suport a la secessió, però el que sí que cal emfatitzar és que es tracta d’un percentatge de població realment significatiu, i amb tota probabilitat és Escòcia la nació sense estat on trobarem un percentatge de suport a la independència més elevat en la política comparada. En certa manera, és aquest suport a la independència el que explica la victòria de l’SNP a les darreres eleccions escoceses ja que molts votants de l’SNP es defineixen com independentistes. Tanmateix, no es pot afirmar que la relació entre donar suport a la independència i votar l’SNP sigui una relació directa. Primer, perquè hi ha molts votants de l’SNP que defensen un sistema d’autonomia política, amb molts més poders per al Parlament d’Edimburg que l’actual sistema, però mantenint l’estructura actual al cap i a la fi. Segon, trobem que hi ha un important gruix de votants que no vota l’SNP, però vol la independència, i que majoritàriament voten pel Partit Laborista.
Això ens diu que el moviment independentista escocès és transversal, i tot i que l’SNP sí que aposta decididament per la independència, hi ha un gruix molt important de la població que vol més autonomia política. Amb l’objectiu d’articular aquest sentiment el govern escocès del Primer Ministre Alex Salmond es va presentar a les eleccions amb l’eslògan de convocar un referèndum a finals de la present legislatura sobre la independència d’Escòcia. L’SNP, el partit de Salmond, no té majoria suficient al Parlament d’Edimburg per tirar endavant la llei de referèndum, i necessita el suport del Partit Laborista. La tàctica per aconseguir aquest suport és presentar una versió suavitzada de la pregunta on es demanaria, bàsicament, l’opinió dels escocesos sobre el futur constitucional d’Escòcia: a grans trets, si volen mantenir la situació d’autonomia política actual, si volen ampliar significativament l’autogovern escocès, o bé, finalment, si opten per la independència. No està clar, encara, si el Parlament aprovarà la celebració del referèndum, però es faci o no es faci, el que queda clar és que la voluntat de consultar el poble escocès sobre el seu futur polític està damunt la taula i serà un dels temes estrella de la campanya electoral de les eleccions escoceses de l’any vinent.
Tot comptat i debatut, només ens resta analitzar breument el canvi de govern a Westiminster produït arran de les darreres eleccions britàniques del passat 6 de maig. El canvi de govern a Londres, amb una coalició entre Conservadors i Liberal-Demòcrates, és molt important en clau escocesa. Fins el 2007, les relacions entre els governs de Londres i Edimburg quedaven a casa, perquè ambdós estaven governats pel Partit Laborista. La victòria de l’SNP a Escòcia canvià això el 2007, però tot i això uns certs mecanismes de col·laboració s’han mantingut. Tanmateix, la victòria dels Conservadors a Londres pot fer que aquests mecanismes es trenquin, degut a la tradicional animadversió dels escocesos envers els Conservadors des dels temps de Thatcher i al fet que els Conservadors anglesos no veuen amb massa bons ulls el procés de Devolution. Si la corda es tensa entre Londres i Edimburg, pot molt ben ser que el suport per la independència augmenti, alhora que l’escenari electoral escocès de cara a les eleccions per l’any vinent es preveu apassionant. Serà una pugna entre SNP i Laboristes, doncs els Conservadors tenen un paper menor a Escòcia i els Liberal-Demòcrates, que tradicionalment treien bons resultats al país, podrien veure com els escocesos els donen l’esquena després d’haver posat al Conservador David Cameron com a Primer Ministre del Regne Unit. Així doncs, hi ha perspectives de canvi a l’escenari polític escocès, i és evident que des d’un context similar com el nostre hem d’estar a l’aguait per veure què hi ocorre.
1 comentari:
la gent s'aturava a mirar el ball de bastons per les estupendíssimes dansaires que composaven el grup...! hahaha!!
molt interessant aquest article. Gràcies! ;-)
ale lluc, fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada