dissabte, 2 d’octubre de 2010

dopatge "extra"


Sóc dels que penso que el ciclisme és l'esport més apassionant dels que es fan i es desfan. De fet, les tardes de juliol veient una etapa de muntanya o, fins i tot, una contrarellotge amb comentaris de baix nivell per televisió espanyola són, sens dubte, un dels moments més refrescants i renovadors de l'estiu. Sé que sou molts i moltes aquelles que penseu que és un esport avorrit, sense elements de diversió i bastant previsible. Tanmateix, també som molts aquells que no volem que se'ns estorbi gota quan les primeres rampes del Tourmalet o les infinities curves de l'Alp d'Hues apareixen a la pantalla És allà, quan esperes que algú de l'Euskaltel ataqui o que els primers de la general vagin perdent la capacitat de xupar la roda del líder i es quedin poc a poc apartats de la cursa, que sents tota l'adrenalina i l'espectacle de desenes d'homes deixant-se la pell i la salut sobre un velocípede de dues rodes.

M'imagino que són aquestes sensacions, doncs, les que fan que cada vegada que apareix un nou cas de dopatge, els aficionats a aquest esport notem com se'ns clava una petita espina al cor. Jo, que vaig fer-me gran amb els espectacles del navarrés Indurain, veig doncs, com periòdicament es descobreixen nous casos de dopatge en el meu esport preferit. Tot i això, com en tots els aspectes de la vida, sóc del parer que cal analizar els esdeveniments i explicar-los amb perspectiva:

És cert que el dopatge s'hauria d'acabar; no és un aspecte positiu pel món de l'esport, és allò que en diem 'fer trampes' i, en el fons, acaba perjudicant la salut dels mateixos esportistes. Fins aquí, tots d'acord. Ara bé, si partim de la base que tots els esportistes professionals prenen un alt nivell de substàncies químiques per mantenir els seus cossos en estats de forma poc naturals, el dopatge "extra" és un simple efecte més d'aquesta lògica perversa de l'esport de primer nivell. Fent un paral·lelisme senzill, no veure lògic el dopatge és com no entendre que en un país com el nostre, on la cultura del vi i de l'alcohol està fortament arrelada, hi ha d'haver per lògica, no sé si quàntica o pura, persones que agafin pets com uns pedal i que, fins i tot esdevinguin alcohòliques.

En aquest sentit, entenc que s'ha de seguir lluitant contra el dopatge "extra" que transtorna periòdicament el món de l'esport en general i el del ciclisme en particular. Hauríem d'aconseguir que aquestes pràctiques desapareguessin d'un àmbit, l'esport, que, sens dubte, és el que atrau més persones al món. Tot i això, crec que hem de ser conscients que mentre la socitetat (promotors, direccions, empreses publicitàries, espectadors,...) exigeixi que l'esport d'alt nivell sigui pràcticament inhumà, amb etapes llarguíssimes i ports gegantins on la bici no s'aguanta dreta, en el cas del ciclisme, el dopatge "extra" seguirà existint Així com, mentre l'alcohol sigui part de la nostra cultura, hi haurà borratxeres i mentre hi hagi capitalisme hi haurà pobres, crec que hem d'acceptar que el dopatge "extra" persistirà mentre no canviem les expectatives que tot tenim amb l'esport del primer nivell.

Suposo, doncs, que, jo el primer, hauré de començar a pensar formes alternatives de concebre les tardes de juliol si el que vull és que el món de l'esport es netegi, es reformi i torni als seus orígens; que ja se sap que qui els perd, acaba perdent la identitat.

1 comentari:

polar ha dit...

Només vull dir una cosa:
Que gran amb bicicleta per Hasselt! allò si que era dopatge!

cuida't lluc!!!