De la comoditat i perserverància

diumenge al matí i faig una xapa!

Tornat a la ciutat dels orígens, passejo pels carrers en busca d'aire fresc i a vegades entaulo converses amb gent que feia temps que no veia, parlava, escoltava,...En una d’aquestes ocasions, fa menys d’una setmana, vaig topar amb una antiga líder política de la ciutat, d’altra banda molt coneguda meva, i amb el director d’un mitjà de comunicació de la mateixa població. De la trobada fortuïta en va sortir un debat sobre un tema força recurrent en les converses intergeneracionals i del que no puc evitar dir-ne tres o quatre coses: la joventut d’ara vs la joventut d’abans o, com molts els agrada plantejar, la comoditat vs la perseverància.

Estareu d’acord amb mi que no són poques les vegades que, si sou joves, us heu hagut de sentir allò de: és que el jovent d’avui en dia no s’esforça, ho vol tot fet i cuinat, no lluita per res, on anirem a parar? i moltes altres expressions d’aquest tipus. Segons ells, pels grans, els experimentats de 40 anys cap amunt, els i les joves hem deixat estar tot un seguit de valors com ara : l’esforç, el treball o la motivació i hem abraçat la comoditat, l’hedonisme i el plaer sense ser conscients del que significa la vida. Com a contraposició de nosaltres, aquest jovent desganat i comodot, existeixen ells, aquells que van lluitar contra la Transició (segons sembla, tots van córrer davant els grisos), aquells que van aixecar un país de les ruïnes o aquells que sortint de la misèria del camp han construït una societat del segle XXI. Per resumir, una generació treballadora, eficaç, perseverant, valenta i conscient a la qual li hem d’estar agraint permanent el que tenim avui en dia.

Una radiografia particular aquesta que s’ha instaurat com a vox populi, no creieu? Mentre el jovent som uns bales perdudes, la gent gran són una generació que voreja la perfecció. No seré jo qui no critiqui algunes actituds de certes persones que formen part de la joventut i que demostren ben poca maduresa i pensament crític. Ara bé, això no em duu a compartir aquesta mena de discurs hegemònic que tenim avui en dia. I és que, sent breu per no fer un text massa pesat, hi ha com a mínim tres aspectes que cal tenir en compte:

En primer lloc, la majoria dels que tenen el discurs de: "els joves no us espavileu," són persones que van tenir la sort de comptar amb milers d’oportunitats laborals, d’habitatge, socials, familiars gràcies al context en el qual van viure la seva adolescència i posterior joventut: la caiguda d’un règim feixista i l’arribada d’una democràcia formal amb un Estat de dret pseudo-social que volia engrandir l’administració pública, la universitat, el món de les finances i de les empreses,... A diferència de llavors, quan tothom arribava amb relativa facilitat (depenent és clar, de la classe social) a professor d’universitat, director de banc, tècnic de qualsevol àrea municipal,... ara, fins i tot aquells que més perseverants són i que no tenen la paraula comoditat en el seu diccionari topen amb una paret quan surten al mercat laboral. Un mur on paraules com temporalitat i precarietat no estan escrites durant els primers mesos de feina scom un petit pas obligatori abans de l'Ítaca sinó que esdevenen lloses que duren tota la carrera laboral.

En segon lloc, el discurs, els mitjans de comunicació i les ments d’aquells que ocupen càrrecs polítics ha patit una severa tergiversació. D’aquelles idees (poques vegades aplicades) obertes, progressistes, de canvi radical encapçalat per un jovent que trobava sorra a sota els carrers, que omplien espais periodístics, hem passat no només a centrar-nos en conceptes com seguretat i privacitat, sinó que també procurem barrar totes les portes a les noves idees, a les reivindicacions dels joves. I tot, per poder mantenir un status quo on les normes les continuïin posant les bases que van consolidar la generació de qualificatiu “quasi perfecte”. Ara ja no està bé protestar al carrer, alçar una pancarta o buscar noves experiències culturals fora dels cànons establerts. Ara, toca fer i seguir el que ja ens ve dictat.

Finalment, i això no és collitat pròpia ja que sempre ho hem comentat amb un company, és curiós que d’una generació tan idíl·lica en puguin uns fills tan desastres, no? Si les mares i els pares van ser tant especials, rebels, trencadors, constructius i treballadors, com pot ser que els fills i les filles siguin tant pèssims, desganats i mimats? Potser algú té una resposta consistent, però, des del meu punt de vista, ni la generació anterior a la nostra va fer una gesta tant espectacular a nivell personal, més aviat al contrari, ni nosaltres, l'actual jovent dels Països Catalans som una espècie de virus que conté tots els mals possibles.