dissabte, 25 d’abril del 2009

25 d'abril



dedicat als i a les sudakes que resisteixen i que fan possible recobrar la unitat del poble

Era verge en aquella terra, tot i que feia temps que volia tastar-la. Per fer el pas vaig escollir una penetració feroç, salvatge, eufòrica, un 25 d'abril. Recordava amb boniques sensacions i certa enveja les històries que el meu germà m'havia explicat de la pèrdua de la virginitat africana i vaig pensar que realment el que es devia sentir un dia com aquell era quelcom especial. No anava errat. En un petit cotxe i amb tres gran homes em vaig deixar endur fins el lloc on tot havia de succeir. Un espai en sí poc alegre, gens meravellós ni magnífic. El formigó i el gris es menjaven tota sensació de llibertat. La ciutat em semblava una mena de presó. Llavors, però, en un tres i no res, tot va canviar. Vaig arribar a la cita amb retard, però realment això era el de menys. El que va venir després ja us ho podeu imaginar. Pels que no heu tingut el plaer d'experimentar-ho, doncs, només us puc dir que aquells instants estan desats en la caixeta de fusta com uns dels moments més emocionants, vitals, somrients, apoteòsics i agradables de la meva curta vida. L'explosió de sentiments. Els anhels de llibertat. El pas cap a la dignitat. El veure que el futur ha de ser preciós si allò que el teu cos sent en aquells carrers és possible. La certesa que el demà serà nostre.