dedicat als i a les sudakes que resisteixen i que fan possible recobrar la unitat del poble
Era verge en aquella terra, tot i que feia temps que volia tastar-la. Per fer el pas vaig escollir una penetració feroç, salvatge, eufòrica, un 25 d'abril. Recordava amb boniques sensacions i certa enveja les històries que el meu germà m'havia explicat de la pèrdua de la virginitat africana i vaig pensar que realment el que es devia sentir un dia com aquell era quelcom especial. No anava errat. En un petit cotxe i amb tres gran homes em vaig deixar endur fins el lloc on tot havia de succeir. Un espai en sí poc alegre, gens meravellós ni magnífic. El formigó i el gris es menjaven tota sensació de llibertat. La ciutat em semblava una mena de presó. Llavors, però, en un tres i no res, tot va canviar. Vaig arribar a la cita amb retard, però realment això era el de menys. El que va venir després ja us ho podeu imaginar. Pels que no heu tingut el plaer d'experimentar-ho, doncs, només us puc dir que aquells instants estan desats en la caixeta de fusta com uns dels moments més emocionants, vitals, somrients, apoteòsics i agradables de la meva curta vida. L'explosió de sentiments. Els anhels de llibertat. El pas cap a la dignitat. El veure que el futur ha de ser preciós si allò que el teu cos sent en aquells carrers és possible. La certesa que el demà serà nostre.
Era verge en aquella terra, tot i que feia temps que volia tastar-la. Per fer el pas vaig escollir una penetració feroç, salvatge, eufòrica, un 25 d'abril. Recordava amb boniques sensacions i certa enveja les històries que el meu germà m'havia explicat de la pèrdua de la virginitat africana i vaig pensar que realment el que es devia sentir un dia com aquell era quelcom especial. No anava errat. En un petit cotxe i amb tres gran homes em vaig deixar endur fins el lloc on tot havia de succeir. Un espai en sí poc alegre, gens meravellós ni magnífic. El formigó i el gris es menjaven tota sensació de llibertat. La ciutat em semblava una mena de presó. Llavors, però, en un tres i no res, tot va canviar. Vaig arribar a la cita amb retard, però realment això era el de menys. El que va venir després ja us ho podeu imaginar. Pels que no heu tingut el plaer d'experimentar-ho, doncs, només us puc dir que aquells instants estan desats en la caixeta de fusta com uns dels moments més emocionants, vitals, somrients, apoteòsics i agradables de la meva curta vida. L'explosió de sentiments. Els anhels de llibertat. El pas cap a la dignitat. El veure que el futur ha de ser preciós si allò que el teu cos sent en aquells carrers és possible. La certesa que el demà serà nostre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada