dilluns, 27 d’abril de 2009

tarda de diumenge (II)



Fa uns mesos escrivia sobre una de les millors tardes de diumenge que recordava a la meva vida. Parlava de Padules, del trivial, de la màgia i de molts altres sentiments que em van fer emmarcar aquella estona d'hivern a la ciutat grisa i humida. Ahir, després de 15 dies a una altra ciutat, aquesta volta ventosa i verda, vaig poder gaudir d'una tarda que, tot i quedar-se molt i molt allunyada de l'anterior, em va servir per sentir-me per primer cop del tot còmode a les escòcies.

Sortia de les parets que m'allotgen amb la sensació que en poc més de mitja hora hi tornaria per menjar aquest tall de pollastre acompanyat dels pebrots farcits preparats per l'ocasió. Però, un cop més la improvisació va vèncer la previsió. Un jove italià, un especímen típic de Barcelona i jo mateix ens vam reunir en un parc deliciós, huge, espectacular de la ciutat del castell. Allà vam córrer darrere d'una pilota durant una hora. Vam riure. Vam fer veure que sabíem de què anava aquell joc que tantes emocions desperta a casa nostra, igual que aquell dia en un porxo d'Orfes a principis de febrer. Ens vam cansar. Vam decidir anar cap a casa del noi italià a fer una cerveseta belga que ens té a tots el cor robat. Allà s'hi van afegir una filla de flequers de la vila de Gràcia que volta per aquí i una noia de l'Alguer, italianoparlant però coneixedora a la perfecció de la variant dialectal catalana en aquella illa. Vam escoltar música. Jo, com us podeu imaginar, em vaig dedicar a fer el freak i li preguntava a l'algueresa qualsevol paraula que utilitzàvem en anglès perquè me la traduís. Ella m'explicava que la resta de Sardenya discrimina l'Alguer. Les converses anaven i venien. Música, pel·lícules, jocs,....les hores van passar ràpides, concises, alegres i de sobte ens van trucar amb la proposta d'anar al cinema a veure'n una de periodistes, polítics i policies. Amb la flequera ens vam afegir a un altre grup de gent, la majoria d'ells italians de tots els estils. El típic roig, una mica deixat, enormement culte i amb qui és apassionant discutir. El guaperes que surt amb una noia catalana, expelada del Carmel que es veu que porta pròtesis, i per suposat l'italià amb tots els ets i uts: físicament semblant a un protagonista de Grease, pantalons curts, jerseiet, ulleres de sol, mastegant xiclet, parlant amb la boca oberta i clavant unes mirades indescriptibles. En definitiva, un bon grup amb qui passar una estona curiosa. La pel·lícula no va destacar per gaire res, tot i que va entretenir-nos després d'una conversa avorrida però interessant en un magnífic bar del cinema. Quan els llums es van obrir, ja no podia comprar crispetes. Els escocesos havien tancat la paradeta. Tot i això, em vaig enrotllar una cigarreta i vaig tornar xino-xano cap a casa. Sense pressa. Reflexionant sobre la simplicitat de la vetllada. Descobrint que la tarda m'havia fet sentir còmode. Sabedor, que si tot va bé, aquesta tarda caurà en l'oblit d'aquí un temps perquè en viuré de millors. Diferent és aquella que vam construir un diumenge d'hivern. Un diumenge que va deixar de ser un dia qualsevol.

en jonnhy i la june,.....


2 comentaris:

marta ha dit...

me'n alegro !!!!

;)

Montserrat ha dit...

que dramàtic! ni que no poguéssis tornar mai més!!!

(i sí! és una foto de l'excursió de Sant Jordi, fa gràcia perquè s'amagaven darrere de les caps)

petó bolingu!