dimecres, 1 d’abril de 2009

temps o rellotge

Et despertes. Si no recordes malament aquell dia entres a treballar a les vuit perquè és un dia qualsevol d'una setmana rutinària d'un any a l'atzar. El company de pis et recorda que t'has compromès a anar a la immobiliària abans de les quatre. A dos quarts de nou del vespre tens l'assemblea del col·lectiu, just després de fer el toc amb aquella amiga que fa temps que no veus amb qui has quedat en un petit racó de la ciutat quan les campanes repiquin les set del vespre. De sobte, però, et ve al cap que abans de dos quarts de deu hauries de passar pel centre social a buscar la comanda de la cooperativa de verdures ecològiques i que a les sis hi ha una concentració a la plaça de la vila per denunciar l'actuació de la policia davant les protestes estudiantils. El dia sembla fer-se curt. Com si no en tinguessis prou, l'àvia et truca dient que l'hauries d'ajudar a portar uns paquets abans de les quatre i que llavors et convidarà a un cafè al qual no et pots negar per cortesia i a més, què nassos!!!, tens ganes de gaudir una mica d'ella i de tota la saviesa popular que posseeix dins la seva caixa de la memòria. Per sort, aquella cita amb els del gas que tenies adjudicada a les cinc de la tarda s'ha suspès i el concert del grup de moda dels moviments socials és l'endemà a dos quarts d'onze de la nit a la sala dels afores de la ciutat.


Fa poc més d'un minut que t'has aixecat del llit i ja has definit aquest llamp d'agenda. Com si no fos penós en sí, tot plegat s'agreuja quan, per sorpresa, te n'adones que has perdut el rellotge i el mòbil. Surts al carrer i no pares de mirar als racons i als canells de la gent per satisfer l'artificial obligació de conèixer en quina hora vius. Evites comprar-te un rellotge per raons evidents i recordes amb certa nostàlgia aquelles rutes per les muntanyes on l'hora t'era igual i et guiaves únicament pel sol, les ombres i els somriures dels companys. Ara, immers en la ciutat de les presses, viure sense hora es converteix en un suplici. Et preguntes com tu, que et creus entre els més revolucionaris de l'univers, has caigut en aquest parany tan senzill. Te n'adones que la vida la construïm sobre bases que ni tants sols nosaltres fixem i que més que aprofitar el temps ens dediquem a fer simple seguidisme d'unes broques creades uns segles enllà. Et sents ridícul. Ho reconeixes. T'enrabies. Un cop has acabat de treballar tornes a casa i recuperes el mòbil amb el qual '”t'integres” de nou a la ciutat. Les reflexions fetes i l'empipamenta s'esborren i continues igual com abans d'escriure el text. Quin fracàs. Deu ser allò que l'artista Sanjosex ens descriu com: “El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts! Muts! Sense esperances”.


10 comentaris:

marta ha dit...

sense mòvil, encara, no sé si m'ho crec això que he dit, però sense el rellotge al canell, impossible !!! i exacte és trist !!!

polar ha dit...

seguidisme i llocs sense cobertura, és fàcil! ;)

maite ha dit...

un dia vaig preguntar quin hora era a un home savi, que llavors hem semblava encara més savi que ara, i em va contestar: "perquè ho vols saber? el temps és allò més canviant del món, pots passar-te la vida preguntant, i mai no arribaràs a enxampar-ho, perquè ja haurà passat, no és pel que tu preguntaves, millor anar fent, i que el temps faci el que vulgui".

És maco poder viure, encara que sigui un dia, sense hora. Qui vulgui, ja esperarà.

Muxuk!!

Benimelieta ha dit...

ai el temps... i les hores... que fariem sense elles...? Doncs el mateix, sinó ara, després!
Jo fa anys que vaig deixar de portar rellotge i el movil sol quedar oblidat a casa.
Però no podem fugir ni del temps ni les hores, perquè després sempre hi ha algú que et remuga perquè sempre fas tard als llocs. A mi, almenys, això no m'importa, sinó deixaria de ser jo i deixaria de gaudir del meu temps, a la meua manera...

versosdesdelatrinxera ha dit...

Mentre estava llegint, me n'he adonat que sóc a l'ordinador del Forn mirant el correu a corre cuita, tinc el mòbil a la taula i porto el rellotge que hem vaig haver de comprar, aquest estiu, per fer de monitora a un casal esportiu. Per demà, tinc l'agenda tan programada que desitjaria fer volar el temps per la finestra i caminar cap a un racó sense cobertura!

*

Aram ha dit...

certament, és la realitat...
estem lligats al temps per tot, però tenim força poder alhora d'alliberar-nos, només hem de renunciar a unes quantes coses, podem fer-ho?¿

ernest estany ha dit...

Veig que tothom dedica una part del temps a reflexionar sobre el temps. M'encanta.

maria freixas ha dit...

més d'una vegada temptada de fer saltar el mòbil(que és rellotge tb) pel celobert.

bé bé, en Siset es divisa inconformista, això està rebé ;P

doncs ens escrivim de més a prop, per ara!!

i la cançó dels atversaris del temps...boníssima ehhh!!

petons company!

marieta ha dit...

Lluc, vas triomfant, quanta gent que t'ha comentat!
Sí, de tant en tant està bé esborrar el temps i deixar-se anar...

Ale, aquest vespre t'explicaré infidels, quanta teca!

N petonet!
Maria

Montserrat ha dit...

jo tabé vaig arribar a temps de mirar infidels després de fer el recorregut girona-santjulià-GIRONA-santjulià per recuperar els apunts que m'havia deixat al forn... El trajecte se'm fa fer etern i em pensut que m'han posat una altra multa...
Estrany oi? feia dies que no em passava re...