dimecres, 29 d’abril de 2009

petit




Quan jo n'era petitet festejava i presumia..., al pot petit hi ha la bona confitura, el més petit de tots, val més petita i juganera que grossa i destralera, els petits canvis són poderosos i tantes altres expressions que se'ns acudirien si barrinéssim una estona, no?.

Abans era d'aquells que pensava en la importància i en la magnificiència dels grans esdeveniments i de les grans persones. M'imaginava amb certa suma d'enveja i enyor la revolució del 36, la del 17 a Rússia o la del 59 a Cuba com un tot. Grans gestes, grans herois, grans batalles, grans alegries i grans penes. Projectava l'Everest en els meus ulls, desgranava les paraules dels llibres extensos i tremendament glorificats, volia esdevenir una persona gran al mateix temps que una gran persona (això encara ho desitjo), em deixava endur per les grans històries que els mitjans ens ofereixen a diari, per allò que sembla inabastable. La millor casa era la que fos més immensa. Per suposat, el llit com més gros millor, no? O el plat de macarrons i el de rostit. Era dels que deia: àvia, em pots posar la cuixa de pollastre que fa dos pams, siusplau? Oi tant Ernest, responia ella. I jo, cofoi, menjava sense dir ni mu fins que l'havia enllestit amb un gran temps: dos minuts i trenta-set segons.

Ara, continuo pensant en les cuixes de pollastre de dos pams i en les revolucions., ans faltaria. Tot i això, a poc a poc, mentre em vaig fent gran, paradoxes de la vida, aprecio cada vegada més les petiteses que ens ofereix la vida. El correu que et sorprèn un matí, la partida de cartes que esdevé un moment apoteòsic, la cançó que de sobte et canvia la vida, el tall de pernil que t'alegra el vespre, l'espurna que encén la flama, la carícia que desemboca en el sexe i en la passió, la pedra que pren els carrers, el glop de vi de porró que fa aixecar aquell somriure, el poema breu que t'obre els ulls, les petites bogeries que donen sentit a la vida.....i és que ben mirat, no hi ha dubte que les revolucions, els pollastres i l'Everest perdrien tot sentit si no tinguéssim els petits plaers i els petits patiments que ens omplissin els nostres camins cada dia.

O si més no, això penso avui, un petit instant del que serà la meva llarga vida. Esperem-ho. I sobretot no us poseu amb els més petits.


3 comentaris:

versosdesdelatrinxera ha dit...

Tota la raó senyor Ernest. L'art de les petites coses és la màgia de valorar-les, oi :)

... llegir el teu blog, abans d'anar a treballar, avui, sense paraigües perquè el cel sembla que es vol enfosquir però en té per estona i si m'atrapa la pluja, tornar xopa a casa i fer-me una dutxa d'aigua calenta.

una abraçadota guapu! *

marta ha dit...

de coneguda a amiga la cervesa i la nova companya de pis (brasilenya)


les petites coses que t'omplen la vida són delicioses !!!

i els petits... ejem ejem !!!

Benimelieta ha dit...

Ai... el que donaria jo per tornar a veure les coses com abans i donar-li el seu veritable valor...

Sols dir que en sí, la vida és deliciosa...!!

I, per cert, potser que el segrest dut a terme pels autúnumus aquesta setmana fora una merdeta en comparació amb el que haguera sigut amb els gats vells. Però la qüestió és que el Comando Autúnumu l'ha dut a terme i els Gats Vells no. XDDDDD

Besooooooots!!