Pairal: dr i hst. Masia o casa adscrita a una finca rústica,
seu d'un llinatge organitzat com a unitat d'explotació rural
amb un patrimoni important acumulat al llarg de generacions
i conservat gràcies a la institució de l'hereu,
que tendeix a ésser econòmicament autosuficient.
Ahir el matí el primer que vaig fer va ser córrer a comprar 'Octubre', de Miquel Pairolí. I ho vaig fer, amb el mateix fetitxisme i la mateixa devoció que devia tenir la mainada a meitat segle XX quan podien obtenir alguna mena d'objecte que els apropés a aquell ídol que sentien per la ràdio, veien als diaris i, a les millors cases, observaven a la televisió. Pairolí era un referent silenciat dins meu. I ho dic així perquè segurament mai m'havia explicat a mi mateix que m'encantava llegir-lo o, millor dit, intuir-lo cada matí a les pàgines d'opinió d'El Punt.
Com la mirada de la teva parella quan sóna el despertador, les frases d'en Pairolí a primera hora eren contingudes, però clares i energètiques. Avançant-se a molts dels teus pensaments, els seus articles eren la cirereta que et permetia tancar l'argument que et donava voltes des que havies començat a menjar el pa amb tomata i pernil de primera hora. Cada matí, et centrava i et posava, sense estridències, les coses al seu lloc i els punts sobre la i. Senzill, sense la notorietat i la necessitat de fer-se veure, els articles de Pairolí eren un lleuger, fresc i agradable sermó abans d'afrontar les tasques diàries.
Ahir vaig dur 'Octubre' tot el dia amb mi. No vaig anar a la cerimònia, però hi vaig pensar molt. Com si alguna cosa em translladès a la infància del meu pare o la meu mare, volia continuar sentint en Pairolí com quelcom llunyà, imaginari, de toc màgic. Per mi, que ni tan sols m'havia plantejat mai quina edat tenia Miquel Pairolí tot i haver estudiat els seus articles en un treball de la carrera, la figura d'en Pairolí és la d'un mestre amb qui no has contactat mai, però de qui has après i has deixat que t'influís sense acabar de ser-ne mai conscient.
A 'Octubre', Miquel Pairolí parla dels seus llinatges, de com cadascú deu la seva forma de ser a com han sigut els seus familiars, al contacte amb ells i en com t'han educat des que ets un nadó. Parla d'avantpassats del Gironès, la Garrotxa i l'Empordà. Esmenta que els Pairolí estan datats a la Creueta, Palol d'Onyar i altres pobles del Gironès des de fa segles on sempre hi havien tingut masos i terres que anaven treballant per guanyar-se la vida. A mi, sens dubte, on em transporta la literatura de Pairolí, el seu fer i el seu escriure és allà, a l'era d'una masia on arrelat a la terra, et sents ple, coneixedor dels voltants i conscient de qui és qui i què estimes en aquest món. Des d'avui, a casa meva, tot aquest reguitzell de sentiments és una nova accepció de la paraula Pairal.
seu d'un llinatge organitzat com a unitat d'explotació rural
amb un patrimoni important acumulat al llarg de generacions
i conservat gràcies a la institució de l'hereu,
que tendeix a ésser econòmicament autosuficient.
Ahir el matí el primer que vaig fer va ser córrer a comprar 'Octubre', de Miquel Pairolí. I ho vaig fer, amb el mateix fetitxisme i la mateixa devoció que devia tenir la mainada a meitat segle XX quan podien obtenir alguna mena d'objecte que els apropés a aquell ídol que sentien per la ràdio, veien als diaris i, a les millors cases, observaven a la televisió. Pairolí era un referent silenciat dins meu. I ho dic així perquè segurament mai m'havia explicat a mi mateix que m'encantava llegir-lo o, millor dit, intuir-lo cada matí a les pàgines d'opinió d'El Punt.
Com la mirada de la teva parella quan sóna el despertador, les frases d'en Pairolí a primera hora eren contingudes, però clares i energètiques. Avançant-se a molts dels teus pensaments, els seus articles eren la cirereta que et permetia tancar l'argument que et donava voltes des que havies començat a menjar el pa amb tomata i pernil de primera hora. Cada matí, et centrava i et posava, sense estridències, les coses al seu lloc i els punts sobre la i. Senzill, sense la notorietat i la necessitat de fer-se veure, els articles de Pairolí eren un lleuger, fresc i agradable sermó abans d'afrontar les tasques diàries.
Ahir vaig dur 'Octubre' tot el dia amb mi. No vaig anar a la cerimònia, però hi vaig pensar molt. Com si alguna cosa em translladès a la infància del meu pare o la meu mare, volia continuar sentint en Pairolí com quelcom llunyà, imaginari, de toc màgic. Per mi, que ni tan sols m'havia plantejat mai quina edat tenia Miquel Pairolí tot i haver estudiat els seus articles en un treball de la carrera, la figura d'en Pairolí és la d'un mestre amb qui no has contactat mai, però de qui has après i has deixat que t'influís sense acabar de ser-ne mai conscient.
A 'Octubre', Miquel Pairolí parla dels seus llinatges, de com cadascú deu la seva forma de ser a com han sigut els seus familiars, al contacte amb ells i en com t'han educat des que ets un nadó. Parla d'avantpassats del Gironès, la Garrotxa i l'Empordà. Esmenta que els Pairolí estan datats a la Creueta, Palol d'Onyar i altres pobles del Gironès des de fa segles on sempre hi havien tingut masos i terres que anaven treballant per guanyar-se la vida. A mi, sens dubte, on em transporta la literatura de Pairolí, el seu fer i el seu escriure és allà, a l'era d'una masia on arrelat a la terra, et sents ple, coneixedor dels voltants i conscient de qui és qui i què estimes en aquest món. Des d'avui, a casa meva, tot aquest reguitzell de sentiments és una nova accepció de la paraula Pairal.
1 comentari:
També me'l penso comprar, tot i que fins la notícia de la seva mort poc n'havia sentit a parlar (o poc present el tenia, vaja...).
Opinions i articles com el teu em fan veure que és un imprescindible.
Salut Lluc!
Publica un comentari a l'entrada