Un company meu porta sovint una samarreta bonica i moderna on s'hi pot llegir una frase que va utilitzar, entre d'altres, el filòsof italià Antonio Gramsci i que diu alguna cosa com ara "per viure cal prendre partit". Des del meu punt de vista, una veritat com un temple, també pel periodisme.
Fa uns dies que m'he trobat, de nou, al bell mig del periodisme, dels seus dilemes, dels seus debats i del seu estat crític actual. Des que vaig marxar a Escòcia ara fa més de 2 anys i vaig ben retornar al país tot començant a treballar per Òmnium Cultural ara en fa 1, la meva connexió amb el periodisme havia anat minvant. Dit d'una altra manera, les múltiples obligacions havien fet que deixés bastant de banda el meu tèoric ofici, allò pel qual he estat format acadèmicament, el motiu pel qual vaig decidir anar a estudiar a Barcelona.
Ara, però, l'inici d'un parell de projectes personals lligats al món del periodisme han fet com si tot allò que estava aparcat en una petita esfera remota del cervell tornés a brotar amb més força que mai. I ho ha fet paral·lelament a l'increment de l'obsessió d'anàlisi de mitjans que ha provocat el fet de tornar a tenir televisió. Ara torno a mirar els TN de TV3, a parlar-ne, a enfadar-me amb ells, a felicitar-los puntualment, a cridar al cel i als amics que hi tinc demanant-los explicacions per aquell comentari.
I és que, segurament, el que m'ofusca més de tot plegat és tenir la sensació que els periodistes de TV3 cometen molts errors i ells ni tan sols es preocupen d'esbrinar si els cometen. Com autòmates, agafen fil per randa declaracions, notes de premsa, notes d'agència i les reprodueixen directament, sense fer ni tan sols una reflexió sobre el que diran poc després. Exemples n'hi ha molts. Avui, per exemple, a la notícia sobre l'estat de salut del President Veneçolà han dit literalment que "la setmana passada, Hugo Chávez i el seu estat de salut van causar una forta polèmica a Veneçuela" i no han explicat el motiu ni el perquè. Entenc que es devien referir al fet que Hugo Chávez no hagués dit quina malaltia tenia fins fa dos dies. Tanmateix, aquest fet, emparat en el dret a l'intimitat, es podria considerar que generava incertesa, temor però no "una forta polèmica"?
Aquest, però, no és l'únic cas. Minuts abans hi hagut una notícia sobre el Marroc i el referèndum de reforma constitucional i han presentat l'Estat nord-africà com un estat on és una minoria la que el qualifica d'antidemocràtic. De fet, no he sentit mai un telenotícies on es dubtés seriosament de la qualitat democràtica de Marroc. Alguns potser penseu que això es deu al fet que els periodistes de TV3 han arribat a un consens sobre quins Estats són democràtics al món i quins no. Tant de bo, fos aquesta la raó. Com a mínim seria el reflex d'una decisió reflexionada, discutida i consensuada entre els i les periodistes. Em temo, però, que aquesta no és la realitat ni de TV3 ni de la majoria de mitjans de comunicació del nostre país.
Casos concrets que em demostren que com en el dia a dia, els periodistes els pertoca pendre partit. I fer-ho significa tenir una actitud atenta, proactiva en vigilar les fonts, en no reproduir esquemes que no escullen ells sinó les grans maquinàries informatives de governs i agències informatives. Cal que prenguin partit, que reflexionin i que s'adonin que més enllà de l'hedonisme i la precarietat (paradoxa real de l'ofici) de ser periodista, cal evolucionar i ser activament conscient que el periodisme actual no és l'ofici del qual la majoria de periodistes s'omplien la boca quan passajaven per les facultats. Cal prendre partit i fer-ho activament. No fer-ho, caure en la rutina del periodisme actual significa fer-ho, però fer-ho passivament: posar-se al costat dels grans poders, de les multinacionals de la informació i estic segur que, igual com als fusters no els agrada fer un moble igual que Ikea, als pastissers unes galetes igual que les Galetes Trias i als ratafiaires una ratafia calcada a la Russet, els periodistes, tots els periodistes, volem decidir i relatar les informacions de la nostra manera.
És en aquest sentit que valoro molt, moltíssim la feina que ha fet media.cat i el Grup de Periodistes Ramon Barnils en els darrers anys. Tant és així que he decidit posar-hi el meu gra de sorra i col·laborar amb ells per ser un pol d'atracció dels que encara creiem en el periodisme actiu, rigorós, atent, i sobretot valent i sense autocensures. He pres partit.
Fa uns dies que m'he trobat, de nou, al bell mig del periodisme, dels seus dilemes, dels seus debats i del seu estat crític actual. Des que vaig marxar a Escòcia ara fa més de 2 anys i vaig ben retornar al país tot començant a treballar per Òmnium Cultural ara en fa 1, la meva connexió amb el periodisme havia anat minvant. Dit d'una altra manera, les múltiples obligacions havien fet que deixés bastant de banda el meu tèoric ofici, allò pel qual he estat format acadèmicament, el motiu pel qual vaig decidir anar a estudiar a Barcelona.
Ara, però, l'inici d'un parell de projectes personals lligats al món del periodisme han fet com si tot allò que estava aparcat en una petita esfera remota del cervell tornés a brotar amb més força que mai. I ho ha fet paral·lelament a l'increment de l'obsessió d'anàlisi de mitjans que ha provocat el fet de tornar a tenir televisió. Ara torno a mirar els TN de TV3, a parlar-ne, a enfadar-me amb ells, a felicitar-los puntualment, a cridar al cel i als amics que hi tinc demanant-los explicacions per aquell comentari.
I és que, segurament, el que m'ofusca més de tot plegat és tenir la sensació que els periodistes de TV3 cometen molts errors i ells ni tan sols es preocupen d'esbrinar si els cometen. Com autòmates, agafen fil per randa declaracions, notes de premsa, notes d'agència i les reprodueixen directament, sense fer ni tan sols una reflexió sobre el que diran poc després. Exemples n'hi ha molts. Avui, per exemple, a la notícia sobre l'estat de salut del President Veneçolà han dit literalment que "la setmana passada, Hugo Chávez i el seu estat de salut van causar una forta polèmica a Veneçuela" i no han explicat el motiu ni el perquè. Entenc que es devien referir al fet que Hugo Chávez no hagués dit quina malaltia tenia fins fa dos dies. Tanmateix, aquest fet, emparat en el dret a l'intimitat, es podria considerar que generava incertesa, temor però no "una forta polèmica"?
Aquest, però, no és l'únic cas. Minuts abans hi hagut una notícia sobre el Marroc i el referèndum de reforma constitucional i han presentat l'Estat nord-africà com un estat on és una minoria la que el qualifica d'antidemocràtic. De fet, no he sentit mai un telenotícies on es dubtés seriosament de la qualitat democràtica de Marroc. Alguns potser penseu que això es deu al fet que els periodistes de TV3 han arribat a un consens sobre quins Estats són democràtics al món i quins no. Tant de bo, fos aquesta la raó. Com a mínim seria el reflex d'una decisió reflexionada, discutida i consensuada entre els i les periodistes. Em temo, però, que aquesta no és la realitat ni de TV3 ni de la majoria de mitjans de comunicació del nostre país.
Casos concrets que em demostren que com en el dia a dia, els periodistes els pertoca pendre partit. I fer-ho significa tenir una actitud atenta, proactiva en vigilar les fonts, en no reproduir esquemes que no escullen ells sinó les grans maquinàries informatives de governs i agències informatives. Cal que prenguin partit, que reflexionin i que s'adonin que més enllà de l'hedonisme i la precarietat (paradoxa real de l'ofici) de ser periodista, cal evolucionar i ser activament conscient que el periodisme actual no és l'ofici del qual la majoria de periodistes s'omplien la boca quan passajaven per les facultats. Cal prendre partit i fer-ho activament. No fer-ho, caure en la rutina del periodisme actual significa fer-ho, però fer-ho passivament: posar-se al costat dels grans poders, de les multinacionals de la informació i estic segur que, igual com als fusters no els agrada fer un moble igual que Ikea, als pastissers unes galetes igual que les Galetes Trias i als ratafiaires una ratafia calcada a la Russet, els periodistes, tots els periodistes, volem decidir i relatar les informacions de la nostra manera.
És en aquest sentit que valoro molt, moltíssim la feina que ha fet media.cat i el Grup de Periodistes Ramon Barnils en els darrers anys. Tant és així que he decidit posar-hi el meu gra de sorra i col·laborar amb ells per ser un pol d'atracció dels que encara creiem en el periodisme actiu, rigorós, atent, i sobretot valent i sense autocensures. He pres partit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada