comiat

Diumenge. Ja no queda ningú a la calçotada. Recullo sol i vaig a l'alzinar. Em sincero amb ella, on resten les seves cendres. Me l'enduc. Dimecres. Surto de sopar de casa l'àvia. Inconscientment vaig a la lleixa i agafo un escuradents. Me'l poso a la boca tal com feia ell cada diumenge i pujo al cotxe. Els tinc amb mi i inicio un pensament lent i intens mentre escolto en Feliu. No vull anar amb pressa. Gaudeixo dels darrers paisatges empordanesos i penso. Oblido la carretera. El cap recorda: una abraçada col·lectiva a Montjuïc, una conversa cibernètica amb el marxista, company i il·lustrat d'Ivars, una samarreta i un porro d'herba en un polígon mentre posem la directa i la magnífica trobada de somriures i calçots. La testa, que diuen els italians, no en té prou. Continua: un àdeu i un somriure enmig d'un carrer gironí amb ponent, un esmorzar suau, agradable i amb sol diumenge al matí en una terrassa sobre marges, unes nyacres ben entonades i un mos en un local cool del Montseny. Com si no volgués ser menys, el cor també participa. Batega: Un somriure i una abraçada tremendes enmig de màquies, un brindis en filera, un cigarret de liar a la universitat, una trobada amb ella després de vuit mesos, una conversa íntima fora el cotxe davant de casa seu, un bloc amb carícies i passió, un poema als llavis. Ara, després d'aquests preciosos instants, retorno a la música i desitjo traspassar les meves fronteres i aprendre a volar.

ps: avui, escric mentre la ràbia circula per les venes. Escupo als mossos. Abraço els companys i companyes.