Sèiem mentre el sol començava a acomiadar-se del dia. Érem a l'entrada de casa i ella m'explicava que quan les sirenes sonaven anava ràpid cap el rec per amagar-se de les bombes i es tapava ben fort les orelles. Era fa poc més de setanta anys i l'escena es produïa quan anava a buscar aigua a la font o acompanyava el seu pare a treballar els camps. El final de la guerra oficial era cada vegada més a prop, però quedava i (queda) molt per parlar d'una llibertat i d'una pau complerta en aquesta terra. Mentre érem allà a fora, just al costat del jardí farcit de farigola, pensaments, rosers i marits i mullers, no podia evitar recordar com de poc tenim present la història de tants i tants catalans, castellans, bascos, algerians, cubans,... que ara fa 70 anys van veure no només com un somni, el seu i meu somni, s'esvaïa, sinó que van patir l'inici d'un autèntic malson. Exilis, deportacions, famílies trencades, pobresa, camps de refugiats, esclavatge, assassinats, afusellaments i com és evident, una enorme por i una cultura política poc somniadora i pragmàtica en tota una generació de persones que van patir amb els cinc sentits, les accions del feixisme. Diumenge no vaig anar a l'homenatge que hi havia organitzat a Girona. Tot i això, pels meus avis, els besavis, pels vostres avis i àvies, coneguts i conegudes que van suportar la desgràcia en la seva pròpia pell, crec que és un deure i una voluntat recordar-los, estimar-los i comprometre'ns a seguir el seu camí, tot recuperant la fe en la victòria i el somriure en el pensament, fins a vèncer. Pels 582 afusellats a les comarques gironines, Guanyarem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada