dimecres, 4 de març de 2009

seguretat? en nom de qui? per fer què?






avui em deixo anar,....

Aquest matí he pres l'humil decisió d'agafar un delta, un borregueru, un tren d'aquells que semblen trets del segle XIX,....ja sabeu a quins em refereixo, no? No tenia pressa i no em volia estressar. He preferit gaudir del meu matalàs nou i enganxar-me als llençols com feia dies que no ho feia aprofitant l'enorme espai que té el llit. Deixava escapar el tren 'ràpid', però m'era abosultament igual. Un cop a l'estació, després de comprar-me un diari i menjar-me un donut he enfilat les escales i més tard, ja dins del vagó, m'he assegut en una d'aquestes cadires tan incòmodes. Sí sí, de les grises sense espai on poder recolzar el cap De sobte, com qui no vol la cosa, han aparegut dos personatges, dos energúmens. Ells, gràcies al fet que algú els deixa, anaven amb uniforme on hi lluïa un estratosfèric 'Seguridad'. Les seves converses ja us les podeu imaginar. Les seves mirades cap a les persones estimagtitzades pel seu color de pell o per la qualitat de la roba que vestien també. Desconec si són fans del sado o es creuen els sheriffs que vigilen la Diligència però a la cintura duien una porra immaculada així com unes esposes. Jo, mentrestant procurava llegir. Inevitablement les orelles i la xaferderia em portaven a fixar-me en les barbaritats dels senyors de la 'Seguridad'. Els meus ulls observaven la seva xuleria, la seva babositat quan passava una noia jove i arreglada, el seu posat de salvavides. Desfeinats i despreocupats xerraven pel mòbil i reien amb una prepotència fastigosa.

De cop i volta, ha aparegut per una porta el revisor. Immaculat amb el seu traju demanava el bitllet als passatgers. Els energúmens, dissimuladament, s'han posat a 'treballar'. S'han situat un davant i un darrere del revisor i s'han dedicat a fer el penques, el xulo i el capsigrany. A mi m'han exigit amb un hipòcrita 'caballero por favor' que seiés bé. Els he dit que no volia, que ells no eren ningú i que a mi no m'obligaven a res. Ja està. Excusa perfecte per demostrar qui pretenen ser. Crits, mala educació, ni una paraula de català, exposició de força i tantes altres virtuts, que us podeu imaginar.... Finalment, he cedit. Potser per covardia, però diria que si ho he fet ha estat més per mandra que per qualsevol altre motiu. Ells somrien. Es devien sentir realitzats.

I jo, assegut com un bon minyó, pensava sobre com permetem que a casa nostra algú doni aquests 'poders' a algú altre? en nom de qui? per fer què? amb quin concepte de seguretat? M'és igual que la gent segui bé, vagi ben guarnida, porti gos o pagui el bitllet. Em sento segur igualment. En canvi, la crisi continua, les desigualtats socials s'accentuen i cada vegada hi ha més catalans i catalanes que perden la seguretat de tenir una vida digna, la veritable clau de volta de tot plegat. Ara bé, això ens és igual. El mes important és que seiem bé, no cridem gaire i posem la forquilla a l'esquerra del plat i el ganivet a la dreta.

1 comentari:

Montserrat ha dit...

la prepotència d'aquests senyors ja me la conec, que les vegades que me n'ha passat alguna ja no les puc comptar amb els dits d'una mà.
Però al final he arribat a una conclusió: com que el meu cotxe és tan maco, nou, d'última generació i etc. m'aturen per poder mirar-lo de més a prop!!
hihihi