Com alguns sabreu corro per les escòcies. Bé, ara mateix, no és exactament així, però, en genèric, podríem cloure que és evidentment així. En els pocs dies que he respirat els aires frescos i penetrants d'aquella terra verda i màgica, un dels costums que més m'han pres ha estat el de llegir un diari anomenat The Guardian. Lluny de representar una icona de l'estel, la falç o la justícia, aquest producte comunicatiu el podríem definir com un mitjà de tendència liberal, proper al laborisme britànic. Parlant amb franquesa, una mena de País espanyol. Deveu pensar: aquest l'ernest se'ns ha transformat en una setmana i quan torni ens el trobarem en els actes de la Pagans, en Bono i companyia. Bé, doncs, de moment espero i crec que no.

Simplement que, a vegades, allò que es diu que per saber s'ha de comparar, doncs és d'una certesa tremenda. Així, en només uns dies per allà dalt, he comprovat com un diari progre treia dues portades consecutives amb les següents temàtiques: cas de tortures de la policia britànica a presumptes (paraula oblidada en el periodisme estatal) membres de xarxes islàmiques violentes i, atenció, reportatge d'investigació propi sobre els mecanismes il·legals, violents, desgraciats,....de l'exèrcit israelià en les seves incursions a Gaza. Renoi quins temes per portada, no? Bé,....doncs què voleu que us digui,... a voltes, tot i no coincidir quasi gens amb la línia editorial del mitjà, és un petit plaer poder llegir periodisme ben fet, rigorós i de qualitat. Un periodisme que és capaç de criticar aquells que li donen de menjar. Un periodisme que produeix notícies. Un periodisme que té moltes mancances, però que deixa detalls de qualitat que aquí fa temps que hem deixat de veure. Tot i això, és trist que en el món del periodisme ens haguem d'alegrar quan algú fa la feina una mica com cal. Si em permeteu: que n'aprenguin.