Felicitats Xavi!

En feies 23. Era una nit de març, com cada any, i tu i jo érem veïns. Pocs mesos després viuríem junts a la Casa del Clot. Tot i això, a ningú dels que estàvem i estem a prop teu ens feia i ens fa falta haver de fregar plats, dormir amb els teus aromes, esmorzar amb un cafetó i un piti a la terrassa o fer assemblees de casa per gaudir de la teva enorme presència i saber quins afers duies entre mans en aquella època. Era l'any post. El que tots o quasi tots havíem deixat la universitat i l'assemblea. Eren moments de ràbia perquè els llaços que havíem teixit amb molts i moltes semblaven esvair-se ràpidament. La distància semblava imposar-se en els cors de tots els que ens havíem unit en la lluita per transformar el nostre entorn universitari i havíem esdevingut un espai d'amistat i d'amor que tant era capaç de marxar a Rocacorba a fer el hippie com de currar en els social movements més guaions. Era l'any 1 dels dubtes: del màster al CIDOB que no era el que desitjaves, del la militància en un sentit o en un altre, de l'espai on tenies ganes de desenvolupar projectes col·lectius, del i ara què amb la meva vida?. Però també era l'any del clímax de la Casa del Clot, de l'inici de la consolidació de la teva amistat amb molts, entre d'altres amb mi, de les anades i vingudes a les comarques que més t'estimen, les gironines, i, en definitiva, de madurar com a persona, de fer-nos grans colze a colze. Van ser dies també d'apolos, de kikis i anècdotes que no s'esborren, de l'inici del matriarcat i, per suposat, de la projecció pública d'un trio memorable, el too much flow, segurament la millor organització armada de bellesa, atractiu i bon humor que existeix de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. L'any post va ser el de deixar gent, espais, activitats que t'havien marcat fins llavors i el d'iniciar mil idees i aprofundir en les persones i en els projectes que més t'atreien. Amb l'energia, l'amistat, el ser-hi sempre, el bon humor, les bromes, la intel·ligència, el diàleg i la seducció, vas comptar amb nosaltres (quina sort) per seguir en el teu vaixell de la vida on continuem ben alegres i anhelem poder-hi ser fins el vent se'ns endugui. En feies 23. Era el primer aniversari de la construcció del teu nou imaginari, del nostre imaginari. Una abraçada. Et volem. Et vull.