dimarts, 3 de març de 2009

un dimarts de meandre







Avui em sento sol a l'illa. Sé que no és cert, però el cor sent el que vol. Ell sí és lliure. Mentrestant el cap diu que darrere aquells matolls que un dia m'ensenyares segueixes allà, a la distància, a l'espera. Ho sé i no en dubto ni per un instant. He decidit que no fugiré d'aquest tros de terra enmig dels meandres que l'envolten. Vull ser-hi perquè ser que tot el que vaig somniar vola cap un cel blau i penso fermament que si no pot ser no serà però que l'atzar és aquí. Mentrestant els records m'abracen, em somriuen i em fan carícies. Jo també somric. M'aixeco i reprenc el camí. Bastó, calça curta, barret, i riu amunt. El futur l'escriurem amb la ploma proletària de la qual ens hem dotat. L'illa és gran i el mar espera que l'estiu arribi. Som aquí i ho sabem.

1 comentari:

versosdesdelatrinxera ha dit...

Hi ha històries, fets o instants que s'escriuen amb majúscules per ser la vida que aprenem a viure amb la força i la passió més sincera. Reconèixer la immensitat de poder compartir i ser còmplice dels nostres pasos és l'esperit que ens dóna la raó més certa per aprendre a valorar que tot allò que ens abraça, és essencial perquè així ho hem volgut nosaltres.

Som i serem, no ho dubtis!

No sé si t'ho he dit abans, però m'agrada molt com escrius :)