dilluns, 2 de març de 2009

Una nit d'aeroport



crònica d'una nit a Charleroi, un aeroport poc acollidor



La lluna no fa acte de presència. Tanmateix això li és igual a l'aeroport. La nit passa al mateix ritme. A poc a poc. Un espai on mentre el sol hi és sembla una rambla de sarau i ambient, a la nit queda desolat. Uns joves espanyols juguen a cartes, alguns homes esperen el vol que ve tard des de Nador, una formosa cambrera desitja que arribi l'hora de baixar la persiana i jo sec al costat d'una màquina de begudes. Queden moltes hores perquè pugui volar cap a terra santa i el bic, un llibre i els pensaments em fan companyia. D'aquí una estona provaré de fer un cop de cap. Espero dormir una bona estona, però mai se sap. L'estòmac rumrumeja i ja veig que cauré a la temptació del kit kat. A veure com continua,....

...han passat prop de vuit hores. Efectivament he caigut al parany del Kit Kat i d'unes xocolatines milka. La nit sembla més llarga que normalment dins d'aquestes quatre parets. Més enllà de la mitjanit, el silenci ha pres la terminal. En companyia de dos madrilenys he descansat tot tancant els ulls. De sobte, però, una munió de gent m'ha despertat. Content d'haver-me adormit, he mirat el rellotge: les 4 i 3 minuts. Quedaven quatre hores per embarcar. La nova fornada de viatjants ha canviat el tarannà de l'ambient. Sensació estranya aquella de veure com la majoria de personal inicia un nou dia i tu només has fet una simple migdiada. En tot cas, gent neta i polida somrient versus arreplegats que dormen al terra i fan pudor a suor.


El rellotge passa lent, molt lent i jo combino drum i llibre. Moltes persones i poca comunicació, símptoma de la societat on vivim. Tinc la sensació d'haver recorregut el passadís vuit-centres trenta-quatre vegades. Tot i això, no em sento identificat amb l'entorn. Decideixo que ja és hora de passar el control de seguretat. Molt soroll per res. Ara ja estic assegut esperant embarcar per tornar a casa després d'un viatge i d'una nit d'aeroport. O més ben dit, després del dia i la nit. Després del sentir-se viu i feliç i del sentir-se mort i insignificant. En definitiva, després de viure i de sobreviure. Padules is waiting me!

ps: sort n'he tingut d'anar cantant:
http://www.goear.com/listen.php?v=430f401

1 comentari:

Benimelieta ha dit...

Ei perla!! m'encanta com escrius... sols he de dir-te que no et deuries sentir insignificant, amb el simple fet d'adonar-te'n del que és la societat d'avui dia i del que ha fet de nosaltres ja és prou per sentir-te privilegiat. A mi el que m'estranya és que et deixaren passar per eixe control de seguretat, tothom sap que eres perillós... jajaja

Un besot des del sud!!!