topada

Surto de la taverna del poble de la meva ciutat. Camino sol. És la primera nit, després de dies, que la lluna ja no és plena i somnio molt. Segueixo caboriejant i ressegueixo el recorregut pel parc infantil, la premsa groga, l'edifici lleig, la plaça a un dels grans poetes de la lietartura catalana amb orelles enormes i, finalment, just abans del rei de la selva, deixo l'espai de vida més important de la ciutat a mà dreta. En aquell moment, després de pensar, somriure, fer males cares tot sol,.... topo amb ell. És jove, barbut, té la mirada perduda. Abrigat, regira entre les bosses desfetes que deu haver recollit. La seva mirada no em trasnmet res, més aviat resignació. Jo, covard, li giro la cara. Interiorment m'insulto i em flagelo. El torno a mirar. Ell ja no em fa cas i segueix cercant enmig de les coses que ha arreplegat. Cert, fa poc que ha sonat la mitjanit i inevitablement em ve al cap que jo em posaré el llit en breu mentre ell seguirà allà, o més enllà, és indiferent, en la mateixa situació.

Encara estic reflexionant sobre el jo, l'ell i la societat, quan, sense voler, quasi topo físicament amb un altre jove. Aquest, amb el cabell més rossejat, però barbut igual i lluent un anorac de colors, camina sense rumb. A aquelles hores, poca gent camina amb parsimònia i sense un destí. Ell ho fa. Desprén una gamma d'olors molt diverses, algunes d'elles, a primer cop d'aire i amb la nariu aburgesada, molesten. Un cop ha passat pel meu costat no puc evitar seguir-lo amb la mirada uns metres més. Segueix sense rumb.

Arribo a casa, al llit i abans d'adormir-me em vénen ganes de cridar contra aquesta ciutat, contra la societat que construïm, però també, en un atac d'autocrítica en contra de com ens tornem els humans. Hi ha gent sense rumb al carrer, quieta i en moviment. Tothom ho sap. Mentrestant la majoria ens ho mirem i simplement caboriegem. Reaccionarem?