dimarts, 17 de febrer de 2009

plaer (2)

Sembla que duguis rocs a l'esquena. El sol impacta contra el teu cos en una barreja de fred i calor. La samarreta, xopa, no la podria fer neta ni una bugada amb aigua de la riera més pura d'una vall. Tu, mentrestant, et sobreposes als incovenients i, pas a pas et vas enfilant. Superes els petits atacs de vertígen, la roca que t'entrebanca i la sensació d'ofec que els teus pulmons t'imposen. De tant en tant alces la mirada i observes a la llunyania el que per tu ha de ser el final d'aquell camí. Agafes el ritme. Xino-xano. Saludes persones somrients que ja ho han fet i que duen un pas lleuger ajudats per la gravetat. Insisteixes. El pendent creix i amb ell les sensacions que ets incapaç. Et superes, una vegada més. De sobte, l'aire que prové de l'altra banda de la carena s'afegeix a l'impacte del sol. Pas a pas amb fermesa, comences a somriure. Has passat una estona, mai llarga, i ets a punt de cloure el trajecte. És en aquell moment que et mires, et penses, et toques i t'adones que ja has fet el cim. El que veus és indescriptible. Podríem utilitzar el tòpic de l'orgasme, però, per mi, fer el cim és incomparable. Les vistes, l'ambient, la immensitat, el huge anglès, la profunditat, la solitud, i per suposat, el camí que has fet i que dóna sentit a tot allò que perceps quan a dalt d'un pic ets tu i la natura.

2 comentaris:

versosdesdelatrinxera ha dit...

mmmhh! Quin plec de sensacions; i com m'agraden aquests fragments de plaer...

un petó*

bernat ha dit...

més records, més plaers, realment és indescriptible l'arribada a dalt d'un cim, tot i així, jo em quedo amb el camí per arribar-hi...