diumenge, 1 de febrer de 2009

estirat al llit


de tant en tant succeeix. de tant en tant madures i et fas un pèl més savi i més gran:


Camino sense rumb per casa. A fora plou, és fosc, i el dia no m'ha ajudat gaire. M'estiro al llit. Abans, però, he anat a la lleixa a buscar algun llibre. Acostumo a agafar un text que ja me l'he intentat fullejar moltes vegades i mai me n'he sortit. És igual, ho torno a provar. Ara sí, ja sóc damunt dels llençols nets de la bugada. Intento endinsar-me en el text, però el cap va a la seva. El cos vol reposar i ho fa. El cap, per la seva banda, segueix rondant. Estic una estona angoixat, més aviat inquiet. M'observo. M'analitzo. Penso en el que ha succeït els mesos anteriors. i en el futur magre que es projecta. Començo sota mínims. Perverteixo fets i els dono la volta en un sense sentit plenament fora de lloc. Lluny de la raó, concloc barbaritats i poc a poc segueixo un camí sense orientació que em porta a un jo antipàtic, pesat, poc comprensiu, irresponsable, mala persona. L'exageració dels defectes plana sobre meu. Penso en com de malament em deuen veure els que m'estimen, els que viuen a prop meu el dia a dia. Em dic a mi mateix que val més que deixi de donar-los la tabarra. Val més fugir cap a la muntanya i iniciar una nova vida, penso.

De sobte, quan ja estic enmig d'aquest pou, curt però profund, giro el cos. Obro els ulls. Els tinc plorosos. Trec la ràbia i el seny a l'hora. Vull seguir lluitant i la vida és únicament en positiu. Valoro el que em rodeja i qui m'envolta. Us veig les cares somrients. Recordo les divertides i inimaginables situacions què hem viscut. M'imagino els que no hi són. El cos s'engega. El cap es va centrant. És un procés invers a l'anterior. Poc a poc torno. Penso en el sarró, el bastó i l'armilla de llana. En la boina i en els guants que m'escalfen. Somric. Sóc feliç. Al carrer potser ha deixat de ploure. De fet, m'és igual. Cardo un bot i ja sóc dret. Una vegada més, el text s'ha quedat sense ser llegit. Una vegada més, l'energia torna a brollar dins les meves venes. Ja puc sortir al carrer. Ja puc dir el que penso, el que crec i el que sento. Abans, però, deso el llibre a la lleixa, m'assec a escriure i penso en lo afortunat que sóc