dedicat al pagès de les tres tomates i els 75 cèntims
Tot just aixecat i després de rentar-me la cara, tanco la porta del pis i deixo un mar de silenci darrere meu. Surto al carrer, en prou feines passen cinc minuts de dos quarts de set del matí. És negre nit. El meu pas és lleuger. No noto les poques hores dormides. Estanyament en mi, tinc els ulls ben oberts i observo amb claredat el meu voltant. Prop meu, una jove, rossa tenyida, obre el bar de davant de l'Ajuntament. Em mira. La seva cara és de pena, son i de pocs amics. L'intento animar amb un somriure que li deu semblar rídicul. Continuo.
Una mica més endavant, observo un aparador d'una coneguda botiga de roba i veig dues dones netejant a fons el terra per on desenes de persones passejaran hores després. Segueixo el trajecte previst. Giro el cap i em trobo un auge d'activitat dins el mercat. A 'Plaça', desenes de persones ja fa estona que carreguen, descarreguen, monten, apilonen, treballen. Un grup de treballadors negres ja vestits amb la granota passen amb bicicleta pel meu costat. 'Deuen anar a l'estació a agafar el tren', penso. Ja són vora les set i un cop m'he trobat el tercer cotxe en poc més de deu minuts, quan ja estic a punt de cloure el primer viatge del dia, passo per la fleca. Una dona, de mitjana edat i molt amable, em cobra un croissant de xocolata. Em somriu i em desitja 'un bon dia' amb una veu ferma i forta. Ara sí, obro el pany de casa i corro cap a la dutxa mentre dic en veu alta: Gràcies!
1 comentari:
De vegades descobreixes un món nou amagat sota les teves hores de son!
El millor però, és el color del cel aquelles hores. Quan començava a treballar a les 7 (que per mi era terrible!!!), la primera hora la passava mirant com canviava el blau fosc-lila-rosa-blau del cel fins a apareixer aquell blau monòton amb algún nuvolet blanc.
Publica un comentari a l'entrada