dimecres, 8 de juliol de 2009

La Lola, la Cati i la Cedes

Ara que la fred ha tornat als carrers de la ciutat dels capvespres, passejo de bon matí de camí a la universitat. El trajecte és llarg i divers. Paisatges verds, grisos i grocs. Joves, gent gran i nens que es mouen sense un destí clar. Poc després d’enfilar el darrer carrer del meu viatge rutinari i quan les campanes ja repiquen tres quarts de nou del matí passo per davant de les tres mestresses, la Lola, la Cati i la Cedes. No puc evitar mirar-les cada dia. Les tres juntes, una estona abans que jo passi es deuen posar just davant d’una botiga de te que tot i brutejar té un encant especial. No us sabria dir si les botiga els hi pertany o si només es reuneixen allà com a espai social on es troben a gust. El tema és que la Lola, la Cati i la Cedes em transporten sense ni tan sols imaginar-s’ho a qualsevol poblet petit del país:

Amb davantals de diferents colors, les tres se situen davant d’aquella finestra que dóna al carrer amb l’única intenció de comenta-se les poques novetats que els ha donat la vida en les darreres 24 hores i les moltíssimes noves que la resta de persones els han servit en safata. Comenten, xerren, poques vegades s’escolten i, sobretot critiquen. Són la Lola, la Cati i la Cedes. Són les tres senyores amb més vida d’aquell carrer ple de gent amb presses, ciclistes i cotxes. Són el tret distintiu que em fa somriure cada dia. Són les protagonistes d’un petit viatge que faig cada matí camí de la universitat. Són la Lola, la Cati i la Cedes que, com és evident, es converteixen en escoceses quan intentes captar alguna paraula de les que diuen o les veus fumar cigarretes com unes adolescents que busquen seguir la moda. Xaferderes made in Scotland