dimecres, 15 de juliol de 2009

el nord d'Irlanda



L’avió va aterrar en un petit aeroport prop del mar. Decidit, vaig sortir a cercar amb passió l’atmosfera que tothom m’havia dit que es respirava al nord d’Irlanda i, sens dubte, la vaig trobar. Vaig passejar-me per les arrels del conflicte, pels carrers decorats amb enormes banderes, murals i símbols. Vaig recórrer bars, locals i barris on descobrir què en quedava d’un conflicte polític que va començar ara fa més de 800 anys i que, durant el segle XX, va esdevenir un referent per molts dels moviments d’alliberament nacional a Europa .

Belfast és una ciutat especial. Estèticament poc afortunada, la ciutat guarda milers de records en les seves parets. La història dels seus carrers va més enllà de qualsevol producció de ciència ficció. Vides, morts, lluites, policies, volunteers, llàgrimes, somriures, diàleg, violència, drets civils, imposició militar, opressors i oprimits, gent que desperta simpaties i aquells que es mereixen l’odi. És evident que la història l’escriuen i l’escriuran els vencedors tal i com ens assegura Galeano ("fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de caça seguiran glorificant els caçadors"). Tanmateix si una cosa he après aquests dies és que el coratge i la fermesa dels irlandesos és i ha estat, sens dubte, admirable.

El passeig pels murals de Belfast, l’excursió a la costa nord, la visita a Derry, on hi hagué el famós ‘Bloody Sunday’, i les converses amb els habitants d’aquest magnífic país dividit a causa de la potència d’un Estat imperialista i les pròpies divisions internes en les files irlandeses m’ha fet recordar i pensar en aquells que ens han deixat: en els que van deixar-se la pell per transformar el que els envoltava i que, per mala sort, encara ens rodeja. Per ells, per en Bobby Sands, pels altres 9 morts en la vaga de fam del bloc H l’any 1981, per la resta de volunteers irlandesos caiguts de forma directa o indirecta a causa del conflicte i per suposat pels i les invisibles que van bastir i basteixen el moviment d’alliberament nacional al nord d’Irlanda.

I si algun dia sentiu a dir que vull paisatges, tranquil•litat, vent, pluja i silenci busqueu l’Ernest Estant en algun turonet de camí entre Derry i Belfast....verd magnífic i vent silenciós per perdre’t enmig de ramats i aigua.


3 comentaris:

Jusephus ha dit...

Amb unes mateixes premises, a mi em trobaries a Glencoe...

marta ha dit...

ostres tu !!!
Lost, com està !!
acabo de veure la quarta temporada, per fi, i bé, ja no penso que sigui tan "avorrida" !!!

:D

Oriol ha dit...

Gracies per la visita!