dimecres, 22 de juliol de 2009

ni que només fos

Se li va fer difícil aclucar els ulls aquella nit. Lluny de la tristesa, se sabia deutor, cor encès, mans suaus, ulls brillants. Es notava ple, sencer, energètic. Els cims semblaven simples turons, el fort vent esdevenia una brisa lleugera i els menjar pobre recuperava gustos perduts temps ençà. Com un meandre més esperava el moment perquè les seves aigües es trobessin de nou la resta amb la que formaven aquell gran riu. Cercava trobar-se amb el braç imprescindible, amb el somrient, amb el rialler, amb el trist, amb el brillant, amb el vetllador, amb el bonic. S’havia adonat que la solitud temporal l’havia fet créixer. Es veia ferm. La llera era incerta però no li importava perquè feia temps que esperava aquell instant. La retrobada seria inevitablement bonica.



“Ni que només fos per veure't la claror dels ulls mirant el mar”

1 comentari:

al sarró. ha dit...

Lleres i meandres.
que bé que tornis, ni que tan sols siguin uns dies.