dimecres, 8 de juliol de 2009

fora de casa, esmolem la falç

Pels dies que et vé de gust arreglar el món,.....una arenga

Vivint fora de casa un es torna enyoradís de la seva terra. Com a mínim, jo. Tot i això, lluny de quedar-me en la resignació, en el plor, en el somriure que em ve quan m’imagino allà, procuro continuar pensant activament en ella. Reflexiono sobre els problemes, aquells que hi viuen i, per suposat, en les solucions que es podrien apropar a desencallar aquelles converses de bar, de casal, de carrer, de sopar i de festa; aquelles discussions plenes de fum, passió, desavinences i, massa sovint, impotència, males cares i expressions com ‘què hi farem?’.

Ara, a Escòcia m’he adonat del paper important que juguem aquells que som fora del país encara que sigui de forma temporal. Tenim un deure i l’hem de saber acomplir. Cal seguir treballant pel projecte en el qual creiem, sigui quin sigui, en aquest cas el polític. Tal i com han fet els escocesos i els irlandesos emigrats al llarg de la història. Com actualment estan fent els companys amazighs o palestins als Països Catalans, salvant, per suposat, les diferències dels contextos. Aquells que som a l’estranger hauríem de tenir clar que no deixem de ser actors polítics quan l’avió s’enlaira al Girona-Costa Brava. És necessari que complim un paper. Sabem que és avorrit, complicat, pesat i molt poc funcional, però ningú ens va assegurar un camí fàcil quan vam decidir deixar-nos la pell en aconseguir una terra lliure i socialista. Es tracta d’aconseguir allò, per exemple, que els escocesos ja han aconseguit: que molts ciutadans del món tinguin el dubte sobre si Escòcia és un país o és el que és a la realitat: una simple regió amb un poder polític més aviat pobre i amb un treball de carrer quasi inexistent en tots els sentits.

Cal explicar-te davant dels jacobins francesos o els esbojarrats italians. Cal reformular els termes en converses amb polonesos, russos o romanesos. És important exposar i donar de conèixer que som més que un simple equip de futbol a xinesos, japonesos i àrabs. No ens ha de fer vergonya buscar les complicitats amb escocesos, irlandesos, bascos o sards. Amb estratègia, intel•ligència i coherència, cal passejar per l’estranger amb la mateixa simplicitat que mostra un company anarquista de Madrid, un autònom de Pàdova o un internacionalista francès. Sense pors de ser maltractats. Amb arguments, amb calma i valentia, els que som fora també hem de jugar la nostra pròpia partida. Perquè si no treballem entre tots i totes, mai podrem aconseguir allò que tant valorem. Ahir en una assemblea, avui en una conversa, demà en la victòria. Ens hi trobem?