Aquest és un escrit que vull anar refent a mesura que l’Ernest Estany passi els seus mesos espiant i estudiant per aquesta terra. Espero que els dubtes es vagin resolvent.
Sens dubte, Escòcia és un país particular. Coneguda arreu del món com si es tractés d’Itàlia, Polònia o Romania, Escòcia és, a l’hora de la veritat, una simple autonomia del Regne Unit amb un autogovern dèbil. Tot i això, els carrers s’allunyen i molt d’una ‘imaginada’ transició cap a l’alliberament nacional que alguns auguren proper. De fet, en termes de presència i de notioretat, Escòcia i el moviment que tèoricament dóna suport a la seva independència és més aviat pobre. No crec que sigui descabellat assegurar que passejant pels carrers d’Edinburgh hom pot pensar que les gaites, les faldilles i els monuments d’històrics lluitadors idolatrats per Hollywood són exactament el mateix que les sevillanes, el flamenco i els monuments àrabs a Andalusia, una simple i treballada atracció turística.
Ara bé Escòcia camina ferma cap a una independència o, si més no, això diuen molts dels que hi viuen. És per això que inevitablement apareix la pregunta de com pot ser que sense una visualització política d’un moviment de masses que proposi aquesta via, tothom tingui prou clar que a mitjà termini, Europa tindrà una mena de nou Estat?
M’agradaria poder-vos donar les respostes, però crec que seria massa agosarat per la meva part pensar que les tinc quan ni tan sols he fet una petita investigació seriosa sobre el tema i em baso únicament en sensacions i impressions que he anat recollint en aquests mesos. Avui, m’agradaria apuntar-les simplement. Més endavant espero desenvolupar-les. Només recordar-vos que tot i que el moviment nacionalista escocès, com la gran majoria, apareix en la seva forma moderna al segle XIX, no és fins a final del segle XX que la voluntat d’esdevenir escocesos i escoceses de forma plena es comença a visualitzar de forma seriosa en la política parlamentària.
Així doncs, aquí teniu, a part pròpiament de la història, un seguit d’idees que caldria desenvolupar.
-La geografia que la diferencia de la resta de la illa.
-La mentalitat i el pensament dels escocesos. Es veuen i es volen diferenciats dels anglesos. La seva actitud davant la vida és clara: ells són esocesos i escoceses.
-Un poder econòmic, com a mínim en determinats sectors, que es posiciona clarament en el fet escocès. En aquest sentit és important el paper jugat per part de la immigració escocesa dispersada arreu del planeta.
-El fet de tenir símbols reconeguts a nivell oficial ja sigui a nivell esportiu i cultural.
Crec que aquestes hipòtesis improvisades poca estona abans d’adormir-me podrien donar-nos algunes claus per entendre el que pot passar amb Escòcia en un futur i, per suposat, aprendre algunes lliçons en allò que sigui possible.
Sens dubte, Escòcia és un país particular. Coneguda arreu del món com si es tractés d’Itàlia, Polònia o Romania, Escòcia és, a l’hora de la veritat, una simple autonomia del Regne Unit amb un autogovern dèbil. Tot i això, els carrers s’allunyen i molt d’una ‘imaginada’ transició cap a l’alliberament nacional que alguns auguren proper. De fet, en termes de presència i de notioretat, Escòcia i el moviment que tèoricament dóna suport a la seva independència és més aviat pobre. No crec que sigui descabellat assegurar que passejant pels carrers d’Edinburgh hom pot pensar que les gaites, les faldilles i els monuments d’històrics lluitadors idolatrats per Hollywood són exactament el mateix que les sevillanes, el flamenco i els monuments àrabs a Andalusia, una simple i treballada atracció turística.
Ara bé Escòcia camina ferma cap a una independència o, si més no, això diuen molts dels que hi viuen. És per això que inevitablement apareix la pregunta de com pot ser que sense una visualització política d’un moviment de masses que proposi aquesta via, tothom tingui prou clar que a mitjà termini, Europa tindrà una mena de nou Estat?
M’agradaria poder-vos donar les respostes, però crec que seria massa agosarat per la meva part pensar que les tinc quan ni tan sols he fet una petita investigació seriosa sobre el tema i em baso únicament en sensacions i impressions que he anat recollint en aquests mesos. Avui, m’agradaria apuntar-les simplement. Més endavant espero desenvolupar-les. Només recordar-vos que tot i que el moviment nacionalista escocès, com la gran majoria, apareix en la seva forma moderna al segle XIX, no és fins a final del segle XX que la voluntat d’esdevenir escocesos i escoceses de forma plena es comença a visualitzar de forma seriosa en la política parlamentària.
Així doncs, aquí teniu, a part pròpiament de la història, un seguit d’idees que caldria desenvolupar.
-La geografia que la diferencia de la resta de la illa.
-La mentalitat i el pensament dels escocesos. Es veuen i es volen diferenciats dels anglesos. La seva actitud davant la vida és clara: ells són esocesos i escoceses.
-Un poder econòmic, com a mínim en determinats sectors, que es posiciona clarament en el fet escocès. En aquest sentit és important el paper jugat per part de la immigració escocesa dispersada arreu del planeta.
-El fet de tenir símbols reconeguts a nivell oficial ja sigui a nivell esportiu i cultural.
Crec que aquestes hipòtesis improvisades poca estona abans d’adormir-me podrien donar-nos algunes claus per entendre el que pot passar amb Escòcia en un futur i, per suposat, aprendre algunes lliçons en allò que sigui possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada