excursió

Sonaven les campanes en aquella vila de vent imparable. Ell portava una estona capficat en els assumptes que darrerament li omplien el cap de pensaments estranys. De sobte, va mirar la finestra de l’habitació i va veure que era una tarda assolellada. El cel, blau i imponent, semblava que no tingués final. Semblava com si el Sol hagués vençut definitivament la Lluna. En un moment de lucidesa, va recordar que més enllà de l’asfalt, els preciosos i animats carrers i els kilts, la ciutat comptava amb aquell preciós turó conegut per les seves magnífiques vistes, en especial a les matinades i als capvespres de primavera. Sense pensar-s’ho ni un sol instant, es va calçar les xiruques, va agafar un llibre i va escollir una persona amb qui fer aquella excursió. Des que havia arribat a aquella ciutat màgica tenia clar que el capvespre de turó el tenia reservat per algú especial. Se la va imaginar al seu costat. Van recórrer els carrers cèntrics de la vila mentre s’explicaven les anècdotes més intrascendents de la seva vida. Ell, feliç de la passejada, va decidir no agafar el camí més ràpid perquè diuen que no sempre és el millor. Quan s’acostaven a la casa del poble, ell es va atrevir a preguntar-li sobre alguns dubtes que tenia. Van xerrar durant una bona estona de forma agradable, com no podia ser d’altra manera, ella va resoldre totes les preguntes i es van dedicar un somriure just en arribar a peu de muntanya. Es van aturar i es van mirar com feia temps que no feien.

Qualsevol persona que hagi estat en aquell indret sap que un cop a peu de muntanya, el paisatge, els sentiments i l’ambient entre els que decideixen avançar canvia substancialment. Enfilar-se és entrar en un nou món, en una petia bombolla de la qual cal, sens dubte, gaudir. Com dos esquirols que es volen esmunyir, la parella va prendre forces i es va marcar la fita de fer el cim. Mitja hora després ja eren el capdamunt del turó. La pujada havia estat en silenci. Cadascú havia gaudit de l’esforç a la seva manera. Eren ànimes lliures. Un cop a dalt es van abraçar. Va ser una simple abraçada, intensa i llarga. Res més. Amb aquest gest ja n’hi havia hagut prou. Tornaven a sentir-se a prop. Van seure en unes roques i van observar tot allò que quedava als seus peus. Van passar allà unes hores mentre el sol acabava el seu camí diari. Van continuar xerrant, llegint, fruint de saber que una simple excursió pot generar el que un desitja. La llum anava minvant i abans que es fes fosc ell va decidir tornar cap a casa content d’haver-se enfilat al turó, d’haver gaudit d’aquells paisatges i de ser una ànima lliure per crear els seus propis somnis.