Segona part de la Coca-Cola

us deixo amb la segona part del meu reportatge,...aviam si fem algun comentari, no??hehehehe

Ara bé, els diferents punts foscos que marquen els inicis de Coca-Cola podrien ser simples anècdotes en comparació al que és considerada la clau del triomf mundial de la multinacional per Reymond, la Segona Guerra Mundial. I és que per l’autor francès, la imatge de llibertat, democràcia i modernitat que ha promocionat Coca-Cola des del final de la guerra es contraposa de ple amb l’actitud que va tenir la multinacional aquells anys. Així, segons la investigació, Coca-Cola no hauria estat una empresa que s’hauria sacrificat, com apunta la història oficial, per tal que els aliats vencessin a Hitler, sinó que s’hauria aprofitat de la situació bèl·lica i hauria col·laborat de forma constant amb el règim nazi.

D’aquesta manera, l’empresa hauria jugat a dues bandes. D’un costat, i tenint clar des dels orígens que per triomfar havia de convertir el seus objectius en interès nacional, va aconseguir vincles de col·laboració amb el Pentàgon que li permetien diferents avantatges: en primer lloc quedava fora de les restriccions de matèries primes com el sucre, podent mantenir així el mateix ritme de producció, en segon lloc, es convertia en la beguda oficial de l’exèrcit amb el lema”pausa refrescant” i, finalment, allà on les tropes nordamericanes posaven el peu, passava a ser territori explotat comercialment per Coca-Cola. Aquest últim fet va facilitar, i molt, l’expansió de la companyia.

De l’altre costat, Coca-Cola va utilitzar el règim de Hitler per mantenir la capacitat productiva a Europa durant la Segona Guerra Mundial a través de marques poc conegudes. Les relacions entre Coca-Cola i el règim nazi, però, apareixen força anys abans. A finals de la dècada dels 20, una vegada ja ha conquerit el nord del continent americà, la multinacional de la beguda decideix expandir-se per Europa. En aquesta estratègia, la companyia busca tot tipus de mecanismes i arriba a Alemanya poc abans de l’ascens de Hitler. Els anys següents, amb els nazis al poder, l’empresa estableix empreses arreu del país i es converteix en la principal font de finançament dels Jocs Olímpics de Berlín. La relació es manté al llarg del temps i, tot i que la versió oficial assegura que amb la guerra iniciada, Coca-Cola desapareix d’Alemanya, el cert és que, segons Reymond, la companyia continua produint i col·laborant amb el règim.

El naixement de Fanta

L’any 1939, mentre a la resta d’Europa ja té problemes de producció, a Alemanya Coca-Cola fabrica 100 milions d’ampolles. A partir d’aquell moment, amb el temor que la guerra que està a punt d’esclatar acabi amb la presència de l’empresa al continent europeu, la companyia idea un pla: cedir la fórmula màgica a científics alemanys afins perquè elaborin una nova forma de fer el producte a través de materials exclusivament alemanys per evitar la dependència del comerç amb els Estats Units.T ot i la guerra, les diferents cadenes de producció que queden funcionant ho apliquen i sorgeix un nou producte fet amb la col·laboració i l’ajuda del Règim Nazi que durà per nom: Fanta. Un producte que, una vegada s’ha alliberat Berlín, no apareixerà al mercat fins a 20 anys després. El motiu: evitar qualsevol problema amb la justícia alemanya en relació a la col·laboració amb el règim nazi.

L’imperi de Coca-Cola

D’aquesta manera, Reymond argumenta, a través de diversos documents, que el mite de Coca-Cola és una fal·làcia construïda a través de molts anys que ha permès a la companyia convertir-se en un autèntic imperi. En el seu assaig, l’autor francès, especifica, a tall d’exemple, que, en l’actualitat, Coca-Cola arriba a 197 països, sis més dels que formen l’ONU. A més, la marca nordamericana ha estat capaç de silenciar i arreglar els problemes a través de discursos basats en la quantitat de llocs de treball que genera o els diners que produeix en un Estat. Finalment, cal destacar que la companyia, tot i la pugna amb PEPSI, mereixedora d’un capítol a part, s’ha acostumat a tenir el suport de la majoria de les administracions nordamericanes, tot i que tradicionalment s’havia acostat únicament als demòcrates.

avui,....com a recordatori us deixo un punt d'actualitat: l'esperança que vam tenir moltes persones el 22 de març de 2006 quan ETA i, també el govern, van acordar fer un pas endavant en la resolució del conflicte. Sembla que un any i uns mesos després tot ha anat en orris. Esperem, però, que la solució no trigui a arribar! Perquè el diàleg és l'única solució: Autodeterminació pel poble basc i aturar la violència són els passos imprescindibles. A sota la foto dels membres d'ETA declaranr la treva.