Aquest mes de juliol sir Gordon Brown substituirà a Sir Anthony Blair al capdavant del Partit Laborista Britànic. Blair va arribar al poder l'any 1997 després de derrotar els conservadors que ostentaven el poder des de principis dels 80 quan la "dama de ferro" Tatcher havia començat a impulsar les reformes neoliberals en l'àmbit econòmic com a recepta a tots els maldecaps que hi poguessin haver.
Blair,...va assolir el poder amb un discurs que alguns van anomenar la tercer via, defensada per teòrics com Anthony Giddens, que volia mostrar la possibilitat d'un sistema netament capitalista però just socialment. 10 anys més tard no hi ha dubte que ha fracassat. El Regne Unit té actualment l'índex més alt de pobresa en edat infantil i les desigualtats socials no paren de créixer.
Les mesures privatitzadores de Blair han fet créixer lleugerament l'economia però aquest no s'ha reproduït en un augment de la igualtat social. Fins i tot els conservadors han arribat a criticar mesures liberalitzadores per la seva aposta descarada pel sector privat i l'abandó permanent del sector públic. I és que al Regne Unit, com molt bé diu Richard Gott a Le Monde Diplomatique, les esquerres han desparegut i el pitjor de tot és que entre els mitjans de comunicació europeus ens ho posen com a exemple.
De fet Gott, fa una de les apreciacions més interessants que he llegit en els últims temps sobre la pugna poítica entre dretes i esquerres i el seu enfrontament electoral: la política ya no está asociada a las ideas, sino a la eficacia de la maquinária administrativa. La única opción que se ofrece a los electores es designar al personal considerado más apto para implementar estas reformas administrativas. I té tota la raó del món. El problema rau en què aquest sistema em recorda a la tecnocràcia i als règims autoritaris on es sistema és inamobible i al final et mous per criteris purament tècnics, o no?
Vaja,...i per no allargar-me,....potser cal concloure que els anys de Blair han fet tant de mal com el fracàs de l'experiment soviètic dins l'esquerra política. I és que els mitjans de comunicació l'han erigit com l'exemple de l'esquerra del segle XXI i els seus resutats són: més pobresa, més conflictes internacionals, seguidisme dels Estats Units, desaparició de base social d'esquerres (el laborisme ha perdut desenes de milers de militants) i, segons expliquen els experts, ha construït el mateix discurs que sarkozy amb el lema: eficàcia econòmica, justícia social que només veient l'ordre de la frase ja veiem per on van els trets.
Però, per sobre de tot, ens haurem de posar alerta perquè es veu que a part de carregar-se les bases de l'esquerra anglesa, Balir ha destrossat a través de les polítiques laborals de precarització, la tradició de visitar el PUB. O sigui que als obrers anglesos, ni tant sols els queda la Guinness.
Salut i repensem l'esquerra cap a l'esquerra!!!!!
Pel que fa als recordatoris,...avui i ja que parlo de terres britàniques m'agradaria fer ressó d'aquells 15 dies que amb el k1 vam anar per aquelles terres. teníem 15 anys i passejàvem per Londres creient-nos sabedors del món. Quina gràcia tot el viatge i quin humor els nostres caps per arriscar-se a portar-nos allà amb gent com en Fèlix, en Clotas, la Laura o l'Elena. Una experiència inolbidable igual que el nom del gimnàs on dormíem: Tombrigde!!!!! Cues de pansa,...ai becuts segur que no!
Blair,...va assolir el poder amb un discurs que alguns van anomenar la tercer via, defensada per teòrics com Anthony Giddens, que volia mostrar la possibilitat d'un sistema netament capitalista però just socialment. 10 anys més tard no hi ha dubte que ha fracassat. El Regne Unit té actualment l'índex més alt de pobresa en edat infantil i les desigualtats socials no paren de créixer.
Les mesures privatitzadores de Blair han fet créixer lleugerament l'economia però aquest no s'ha reproduït en un augment de la igualtat social. Fins i tot els conservadors han arribat a criticar mesures liberalitzadores per la seva aposta descarada pel sector privat i l'abandó permanent del sector públic. I és que al Regne Unit, com molt bé diu Richard Gott a Le Monde Diplomatique, les esquerres han desparegut i el pitjor de tot és que entre els mitjans de comunicació europeus ens ho posen com a exemple.
De fet Gott, fa una de les apreciacions més interessants que he llegit en els últims temps sobre la pugna poítica entre dretes i esquerres i el seu enfrontament electoral: la política ya no está asociada a las ideas, sino a la eficacia de la maquinária administrativa. La única opción que se ofrece a los electores es designar al personal considerado más apto para implementar estas reformas administrativas. I té tota la raó del món. El problema rau en què aquest sistema em recorda a la tecnocràcia i als règims autoritaris on es sistema és inamobible i al final et mous per criteris purament tècnics, o no?
Vaja,...i per no allargar-me,....potser cal concloure que els anys de Blair han fet tant de mal com el fracàs de l'experiment soviètic dins l'esquerra política. I és que els mitjans de comunicació l'han erigit com l'exemple de l'esquerra del segle XXI i els seus resutats són: més pobresa, més conflictes internacionals, seguidisme dels Estats Units, desaparició de base social d'esquerres (el laborisme ha perdut desenes de milers de militants) i, segons expliquen els experts, ha construït el mateix discurs que sarkozy amb el lema: eficàcia econòmica, justícia social que només veient l'ordre de la frase ja veiem per on van els trets.
Però, per sobre de tot, ens haurem de posar alerta perquè es veu que a part de carregar-se les bases de l'esquerra anglesa, Balir ha destrossat a través de les polítiques laborals de precarització, la tradició de visitar el PUB. O sigui que als obrers anglesos, ni tant sols els queda la Guinness.
Salut i repensem l'esquerra cap a l'esquerra!!!!!
Pel que fa als recordatoris,...avui i ja que parlo de terres britàniques m'agradaria fer ressó d'aquells 15 dies que amb el k1 vam anar per aquelles terres. teníem 15 anys i passejàvem per Londres creient-nos sabedors del món. Quina gràcia tot el viatge i quin humor els nostres caps per arriscar-se a portar-nos allà amb gent com en Fèlix, en Clotas, la Laura o l'Elena. Una experiència inolbidable igual que el nom del gimnàs on dormíem: Tombrigde!!!!! Cues de pansa,...ai becuts segur que no!
2 comentaris:
Oi, achei teu blog pelo google tá bem interessante gostei desse post. Quando der dá uma passada pelo meu blog, é sobre camisetas personalizadas, mostra passo a passo como criar uma camiseta personalizada bem maneira. Até mais.
Brutal aquest comentari-spot. Diga-li que es passi tambe pel grupos...
Publica un comentari a l'entrada