dilluns, 15 de desembre de 2008

diumenge a la tarda





Segurament dels instants potencialment més tristos de la setmana. I, probablement, per les mateixes raons, un dels moments que pot arribar a sorprendre'ns més gratament. Cert. Qui no recorda aquelles tardes de fred, manta, comèdies d'adolescents yankis i quatres cafès amb llets en els pocs bars que resten oberts el dia de Cristu?O és més, qui no ha tingut un diumenge on la ressaca del dissabte de xauxa i els pensaments sobre els dies que vénen li han fet un còctel explosiu dins el seu cap? Segurament les poques ànimes que us atreviu a llegir aquestes ratlles heu viscut aquestes sensacions, així que sabreu bé del que parlo,...tot i això, els diumenges també poden esdevenir just el contrari: una dosi d'energia per la setmana que anticipa.

Simple, senzill, improvisat. Quatre somriures, una estona de calma, relax, sense estrés. Una trobada en un pis, pasta portada des d'alguna cuina tradicional barrejada amb suc de raïm foraster i músiqueta valenciana de fons deriven inevitablement en una vesprada tranquil·la, però enèrgica. Si llavors hi sumem suc de civada, un joc de taula, la manca de pressa i estrés dels qui hi som, i, perquè no, una confluència de ciències i lletres fins que sonen les campanes de l'advertència és lògic que el resultat sigui proper a la d'una vesprada esplèndida i agraïda, no creieu?

Per suposat, el paràgraf anterior podria ser fruit de la meva imaginació o una simple percepció d'una realitat succeïda. Qui ho sap? tu? jo? nosaltres? realment pensem i vivim els humans? i amb quines finalitats? per fer què? hi som? hi érem en aquell pis? Vés a saber.

A mi, de moment, m'agrada pensar que els diumenges avorridots i fredots els podré guardar a l'armari un bon temps i seguir, així, gaudint de tardes com les descrites, més enllà de si són imagines o viscudes. Tot i que no puc deixar de dir que la intuició em porta a creure que la realitat sempre és més certa i bonica que la imaginació.

2 comentaris:

maite ha dit...

jo ho sé
pensem, vivim, existim
per gaudir de la companyia i els vespres de diumenge, encara que no sigui al padules.
Gaudim d'aquests moments, per, potser, tenir forces per continuar amb les nostres vides dins d'aquest huracà que ens apropa i ens separa, com petites marionetes, perquè, potser, demà ens separaràn kilòmetres, malgrat tenir-nos ben a prop als nostres cors.
Gaudim d'aquests moments tan reals, per poder dir que hi som, que hi serem, i que continuem lluitant, amb força i amb somriures, perquè, estem vius, i estem aquí.

Vui revanxa al trivial. Diumenge que ve?
Una abraçada, sol de diumenge!

Lo Bon Salvatge ha dit...

Bon Ernest, sempre és bo de retrobar-te, encara que sigui pels canals coaxials. Què n'has fet d'en lluculluitarmorir1? És curiós el teu retorn, ara cantes als petits plaers de la vida, que no està gens malament en aquest temps que el marasme financer amenaça els horitzons de tanta gent. A més veure, incendiari!

PD: Veig que tens cert renom al Trivial. Només et diré que jo no conec la derrota...