to know more about nationalism

A vegades, la gent es pregunta coses sobre nacionalismes i les respostes poques vegades son simples. Aqui teniu un bloc (http://nationalismstudies.wordpress.com/) on hi participare en breu d'on podeu treure algunes idees o reflexions que us poden ajudar en aquelles preguntes que apareixen un diumenge a la tarda sense saber gaire be per que.

per cert, ja que hi som, reflexio interessant d'un teoric txec:

“Class struggle on its own led to no revolutions, and national struggle without conflict between strata in mobile industrial society was similarly ineffective…conflicts of interest between classes and groups whose members were divided at the same time by the cat that they belonged to different linguistic groups had indisputable significance for the intensification of the national movement” Miroslav Hroch

consultem des de fora

Des d'Escòcia segueixo amb bastant interès el tema de les futures consultes populars sobre la independència de la nació catalana (quin terme tant difícil de definir el qual espero un dia poder dedicar-hi una estona un dia no molt llunyà). No només observo amb atenció el fet que cada dia nous municipis del Principat s'estiguin afegint a la proposta i el debat públic que això genera, sinó també el que molta gent està opinant en les darreres setmanes (Toni Rico o Natxo Calatayud) . Com us podeu imaginar, un seguiment d'aquest abast fa que poc a poc un també vagi agafant la seva percepció sobre el tema, encara que la distància geogràfica pugui esbiaixar la meva opinió.

Sens dubte, el 13 de setembre va ser un dia important pel país. El fet que tots i els impediments burocràtics i polítics espanyols i les amenaces feixistes, Arenys de Munt pogués celebrar una consulta popular sobre un tema tant tabú en els mitjans i en la política com és la independència és, en sí i com ja han dit molts, una victòria. Però és evident que amb aquesta victòria no n'hi ha prou. Ni amb aquesta, ni amb l'absolució per la crema de fotos del rei, ni amb el fet que la CUP aconseguís treure alguns regidors en les passades eleccions municipals. Són petits passos, ferms, necessaris i clarificadors d'un futur que projectem i que el podem transformar en realitat només si agafem els camins correctes i també si no entrem en discussions que només duen a l'autodestrucció.

Les consultes és un pas endavant molt important. I crec que és així perquè com han dit alguns és 'una confrontació democràtica amb l'Estat'. I com a tal, només de començar ja tenim la batalla guanyada pel fet que recuperem paraules, termes, conceptes que la dreta i el centre-esquerra fa temps que ens volen pispar ( democràcia, poble, social,...) Podem dir, doncs, que més enllà del que passi en els propers mesos: ja hem guanyat. Per suposat, cal portar aquestes consultes al màxim de viles i ciutats possibles i cal també que treballem perquè l'autonomisme i el nacionalisme de caire cultural i econòmic no intenti jugar amb els conceptes de quina és la nostra nació ni tampoc s'apoderi d'una feina i d'una victòria que, com ja és costum en el nostre país, és, ha estat i serà de la societat civil. És aquí on cal no oblidar quin paper han jugat els partits polítics parlamentaris en aquest afer i com ho faran servir de cara a properes comteses electorals. Cal, doncs, no perdre la perspectiva i ser conscients de com ha anat el procés.

En aquesta línia, la de saber posar cada pedra al seu lloc, cal tenir clar que les consultes són una eina més d'una lluita que portem anys duent a terme. Les consultes, des del meu punt de vista quasi foraster han de servir, ara que ja hem guanyat la confrontació democràtica, per sumar esforços, per visualitzar a la població els projectes que pertanyen i romanen a la societat civil malgrat el pas del temps i per ajudar a consolidar un moviment d'alliberament nacional i social fort arreu del país. I és que, encara que els territoris dels Països Catalans tenen les seves velocitats, cal que sàpiguem girar la truita perquè aquestes consultes també serveixin a la resta del país per agafar forces, perquè sens dubte també és una conseqüència de la seva lluita.

Cal doncs, saber entendre les consultes com una questió conjuntural que ha de permetre avançar a nivell estructural. Les consultes no poden ser una finalitat en sí ja que l'endemà que les duguem a terme, poden caure, en els millors dels casos, en un simple bon record de la vida d'un català o una catalana als primers anys del tercer mil·leni. Cal, com no vam saber fer prou bé amb les fotos del rei, fer que aquest moviment conjuntural, momentani, il·lusionador es transformi i esdevingui una eina permanent amb la qual podem comptar! Llavors, haurem fet un pas definitivament ferm per canviar la història.

Salt!

A vegades caus en la inèrcia de fer allò que sempre has vist fer. O simplement, et deixes endur per aquella corrent que en els darrers temps t'ha dut riu avall. Ho fas perquè creus que pertoca, però fa temps que has deixat de donar-hi voltes. De sobte, però, t'adones que potser certes coses han perdut sentit. No perquè no et vingui de gust fer-les sinó perquè el que t'aporten és més aviat intranscendent o, fins i tot, trist. És llavors quan, com si fossis un gripau, et decideixes a fer un esforç i a saltar, encara que sigui riu amunt, cap un nou terreny. Mantens allò que no mor mai, les obagues que t'agradaden i les rutines que mai avorreixes. Saltes, et fas i et refàs, creixes i continues el camí. Sens dubte, ara ja ets una mica més savi.

(escoltar rock a vegades és també un petit salt)

Per no oblidar

Hi ha vegades que la música, l'art i la llengua ens ajuden a no oblidar un conflicte i un poble que massa gent vol que deixi d'existir.

No li fa falta padrina

Tarda de diumenge o millor dit, diumenge de tarda. Fosqueja, el vent no ha deixat de bufar en tot el cap de setmana i decidim que el carrer poc ens pot oferir. Pensem en què podem fer més enllà d'asseure'ns en una butaca de qualsevol pub escocès i se'ns acut aquella vella i bonica idea d'anar al cinema tots plegats. Com si tinguéssim 15 anys, uns quants han comprat patates i altres begudes que, a diferència de llavors, ni tan sols seran tastades. Ens reunim a la cafeteria de la filmoteca. Fa dies que sabem que l'estan fent de nou a les pantalles de la ciutat i ens adonem que avui és el darrer dia. Cap de nosaltres l'ha vista i no tenim cap dubte que d'oportunitats com aquella en tindrem poques així que un somriure 'basta' per decidir l'opció. No ens equivocaríem. Les campanes de l'església de Lothian Road ja toquen les vuit, poc a poc ens anem asseient a les butaques d'una sala antiga mentre ens ofereixen un extens ventall d'anuncis poc afortunats. Comença la pel·lícula i el món es transforma per tots quatre. Tres hores després sortim encisats pel que, sens dubte, és una autèntica obra d'art, una pel·lícula total, unes actuacions tremendes i una lliçó de la qual molts segur que n'han begut. Si cal jo faig de padrinaa la pel·lícula, quan vulgueu. Un autèntic plaer!

De quan l'Albera ens fa de frontera

Sovint passejo sol per la ciutat que m'acull aquests mesos. És lluny de casa, bé ho sabeu. A voltes, més enllà de pensar en els afers que aquí em sacsegen, em trasllado a casa i penso en com millorar el present, en com construir el futur. El passeig el faig de tant en quan amb un llibre. Darrerament he aprofitat el temps per conèixer la història dels Països Catalans, de Girona, de l'Empordà,... i com sempre, les coincidències han aparegut. El proper 7 de novembre es commemoran els 350 anys de la signatura del 'Tractat dels Pirineus' entre els Estats (en aquell moment difícilment els podríem anomenar així) espanyol i francès que va fer que el que avui és conegut com la Catalunya Nord o el Nord de Catalunya passés a ser administrada per la burocràcia francesa.

Tot i l'acord entre les dues administracions centrals, les relacions entre el nord i el sud de l'Albera, així com entre el Ripollès i el Conflent i la mateixa Cerdanya van perpetuar-se al llarg de les dècades següents quasi tal i com havien sigut des de la creació dels primers comtats catalans. Era evident que més enllà de l'Albera s'identificaven com a catalans. Més tard vingué allò de 'convertir els pagesos en francesos' i altres polítiques uniformitzadores que van posar més impediments a les relacions econòmiques, socials i culturals de les dues bandes de l'Albera. Però no només aquest ha estat el problema en els darrers anys. Tot i els intents fets des del Nord per estructurar un moviment de reivindicació nacional, al Sud la majoria d'actors polítics han evitat el tema. I sembla que, ara, 350 anys després del tractat que va suposar que una de les regions més històriques de Catalunya iniciés un camí cap a la pèrdua de les seves arrels culturals i històriques res ha canviat.

Els mitjans de comunicació callen. No m'estranyaria que arribats al 7 de novembre ens adonéssim que el ressò de la festivitat del 4 de juliol als Estats Units o la del 12 d'octubre a Madrid hagi sigut més important que el de la jornada reivindicativa que cada any es duu a terme a Perpinyà. Els partits polítics convencionals, m'imagino que per la seva manca d'oportunitats polítiques, prefereixen no dedicar esforços del seu aparell a una causa que com tota les justes la deuen veure com 'perduda'. És per això que, tal i com es fa amb les consultes, com es va fer amb la guerra a l'Iraq, amb les fotos del rei, amb la mili i amb tantes altres 'mogudes' ha de ser la societat civil i els moviments socials qui encapçalem la recuperació de la memòria històrica i de la dignitat que els companys i les companyes del nord de l'Albera fa temps que reclamen.

(www.350anys.cat)

record

Arribar casa, content, despres d'assistir a una autentica classe magistral. Sense saber exactament com, m'apareix un record i gaudeixo d'un divendres a la tarda diferent. Eugenio, un plaer.