dimarts, 27 d’octubre de 2009

fires 2009

L'abandonen a la porta de l'estació. Trist però comprensible, agafa els dos ferrocarrils que el separen de l'aeròdrom. Llegeix, dorm, es fixa amb una de les poques noies boniques que ha vist en terres forasteres però no comparteixen ni tan sols direcció una nit plujosa d'octubre. Mig adormit s'aixeca del seient i surt amb presses del tren on es deixa la caixa de records dels darrers vuit anys i les claus del pis que l'ha d'acollir quan l'avió aterri a l'estimada terra. Empipat amb si mateix, es tomba als seients del petit aèrodrom escocès i fa nit amb tres persones més que viatgen a altres terres estimades. L'endemà, per fi, arriba. De fet, arriben.

Llavors, com si es tractés d'un partit de pales a la platja, els dies van passant amb una combinació de moments preciosos i entranyables amb d'altres de tarannà de mala estrugança. Així, mentre viu una típica porció de Padules, unes trobades amb aquells amb qui ha compartit "tiós" i "reis", una clara de vespre allà on la catedral ocupa el pati i unes carícies després d'una nit de foc espectacular, a ell li ha tocat resistir un tren que no passa i l'abandona en un poble, un avió que surt amb tres hores de retard, un principi de constipat i unes canyeries que no empassen l'aigua, entre moltes altres coses.

Les Fires 2009, una experiència de blanc i negre, de dia i nit. En definitiva, una manera diferent de viure la rutina de les castanyes la devesa i els tous!

1 comentari:

Nuri ha dit...

Ei Lluc!
No em vas venir a veure a la barraca!!!
Aquesta no te la perdonaré...