La història us sonarà, de ben segur. Es veu que hi ha una ancestral tradició dels espanyols que consisteix en anar a comprar pa sempre que trepitgen territori foraster. D'entre totes les farines, però i segons he pogut anar descobrint al llarg del temps, n'hi ha una que els treu particularment el son, la catalana. No pel seu gust, ni pel seu tacte, com us poder imaginar. I és que ja m'he avesat, especialment ara que comparteixo espais amb ells, a sentir allò de: "tengo un primo que fue de viaje a un pueblo de Cataluña y entró en una panaderia y no le quisieron servir porque solo hablaba castellano. Es que hay que ver com sóis los catalanes a veces,...". Jo, encuriosit per saber-ne més d'aquesta fleca on no miren l'oportunitat de fer diners sinó que es dediquen a maltractar forasters, m'agrada preguntar pel nom de la fleca, o com a mínim pel del poble. La resposta acostuma a ser: "ahora no me acuerdo, pero dondesea es muy fuerte,...".
A partir d'aquí ja ens podem imaginar cap on va tot plegat. Que si la Generalitat discrimina a los que no hablan catalán, que si los extremos siempre son malos, en referència únicament als que que defensem el dret a l'autodeterminació, l'ensenyament en català, la riquesa cultural i la justícia social per les nacions orpimides. Més endavant i quan ja n'estàs fins al capdamunt vindrà allò de pues si no os gusta España, iros. És la penúltima frase de la conversa que ha començat no ho oblidem, amb aquella fleca fantasma que ningú coneix però que a Madrid se la imaginen dia rere dia. Ojalá pudiéramos, dius.
Després de la recorrent conversa, prefereixes fer un brindis i baixar una mica la tensió que hi ha a la sala perquè a les 11 de la nit picar més pedra no té sentit i a més ja has convençut a una altra persona perquè ens facin fora. Llavors, però, comença el petit malson: l'autoodi dels catalans. Perquè mira, que aquells que no han estat mai a Catalunya, s'imaginin no sé quin infern de terra m'és més aviat igual, per no dir completament indiferent. El que em posa realment dels nervis és veure com sóc tractat de radical, utòpic i posat al mateix nivell que els feixistes per catalans i catalanes que es neguen a escoltar els teus arguments i vomiten allò que els senyors Godó, Polanco i Asensio mostren en els seus diaris emmarcat dins un fals progressime. M'encenc i decideixo posar fi a la conversa pel bé del sopar.
A l'habitació dels fets, un basc, independentista, calla, somriu i es lia un cigarret amanit. Ell acabarà com el simpàtic de la nit. Jo, mentre penso en lel nom de a fleca, aniré a la cerca d'escocesos, alemanys, italians i ciutadans del món amb qui acabar de passar aquelles hores. Quina diferència.
A partir d'aquí ja ens podem imaginar cap on va tot plegat. Que si la Generalitat discrimina a los que no hablan catalán, que si los extremos siempre son malos, en referència únicament als que que defensem el dret a l'autodeterminació, l'ensenyament en català, la riquesa cultural i la justícia social per les nacions orpimides. Més endavant i quan ja n'estàs fins al capdamunt vindrà allò de pues si no os gusta España, iros. És la penúltima frase de la conversa que ha començat no ho oblidem, amb aquella fleca fantasma que ningú coneix però que a Madrid se la imaginen dia rere dia. Ojalá pudiéramos, dius.
Després de la recorrent conversa, prefereixes fer un brindis i baixar una mica la tensió que hi ha a la sala perquè a les 11 de la nit picar més pedra no té sentit i a més ja has convençut a una altra persona perquè ens facin fora. Llavors, però, comença el petit malson: l'autoodi dels catalans. Perquè mira, que aquells que no han estat mai a Catalunya, s'imaginin no sé quin infern de terra m'és més aviat igual, per no dir completament indiferent. El que em posa realment dels nervis és veure com sóc tractat de radical, utòpic i posat al mateix nivell que els feixistes per catalans i catalanes que es neguen a escoltar els teus arguments i vomiten allò que els senyors Godó, Polanco i Asensio mostren en els seus diaris emmarcat dins un fals progressime. M'encenc i decideixo posar fi a la conversa pel bé del sopar.
A l'habitació dels fets, un basc, independentista, calla, somriu i es lia un cigarret amanit. Ell acabarà com el simpàtic de la nit. Jo, mentre penso en lel nom de a fleca, aniré a la cerca d'escocesos, alemanys, italians i ciutadans del món amb qui acabar de passar aquelles hores. Quina diferència.
3 comentaris:
hahahaha, perdona que rigui !!
es que si us plau, com són els comerços catalans!!! com discriminen !!!
jo recordo una d'aquestes "xerrades", on vaig quedar sola, com una incompressa entre dues catalanes i uns quants sicilians, parlant sobre el català.
"De Joseps, Joans i ASES n'hi ha per totes les cases"
empatia és poc...el que jo intento és fer el mateix però amb un somriure, al menys, que cadascú s'emporti el que és seu. Per als que no enten -ni volen- la ràbia i la ignorància, per nosaltres, l'alegria!
A més, val a dir que no tots són tan dolents...però els has d'anar descobrint!
(Hasselt és pro-independentista dels PPCC, hehe)
Una segoviana que lleva tres meses viviendo en Cataluña y ha topado con este blog por casualidad al buscar la palabra "fleca' en google te puede decir el nombre de la panadería en la que no te atienden en castellano:el forn de Pep en el paseo Pere III de Manresa. Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada