N'hi ha que per referir-se a París ens diuen allò de la ciutat de les llums. Altres per parlar-nos de Nova York ens recorden el terme de la ciutat dels gratacels. Altres, més agosarats, s'atreveixen a definir Viladamat com el Poble de l'Empordà. Mentrestant, Edinburgh, és sens dubte la ciutat dels capvespres de primavera. És difícil d'explicar els colors que pren la ciutat quan el dia ha estat sorprenentment assolellat i es fa pausadament de nit. Cert. Succeix poques vegades, però quan ho fa produeix un efecte semblant a l'eclipsi, l'admiració, el silenci, la satisfacció.
No és només la bellesa del cel, sinó també el dinamisme dels carrers. Lluny de les massificacions i de la solitud, el centre d'Edinburgh, situat a prop d'un mar intens i rebel, es converteix en un anar i venir de persones, cultures, artistes, històries, novel·les per escriure. Des d'aquells que passen la vida al voral dels carrers, als joves que han agafat una guitarra i deleiten els vianants amb pop, a les noies i als nois que desafien la temperatura ambient i ofereixen gratuïtament el seus bells cosos a les mirades dels interessats, als treballadors que tornen a casa després d'anar a fer una pinta de cervesa al seu pub predilecte, Edinburgh és, per mi, una vila de capvespre.
Moment per seure en un banc, escriure, topar amb qualsevol persona i iniciar una conversa que amb tota probabilitat no arribarà enlloc. Un espai on descobrir que una ciutat també té capvespres. Un lloc on apreciar el silenci. Un lloc on cercar la fressa.
No és només la bellesa del cel, sinó també el dinamisme dels carrers. Lluny de les massificacions i de la solitud, el centre d'Edinburgh, situat a prop d'un mar intens i rebel, es converteix en un anar i venir de persones, cultures, artistes, històries, novel·les per escriure. Des d'aquells que passen la vida al voral dels carrers, als joves que han agafat una guitarra i deleiten els vianants amb pop, a les noies i als nois que desafien la temperatura ambient i ofereixen gratuïtament el seus bells cosos a les mirades dels interessats, als treballadors que tornen a casa després d'anar a fer una pinta de cervesa al seu pub predilecte, Edinburgh és, per mi, una vila de capvespre.
Moment per seure en un banc, escriure, topar amb qualsevol persona i iniciar una conversa que amb tota probabilitat no arribarà enlloc. Un espai on descobrir que una ciutat també té capvespres. Un lloc on apreciar el silenci. Un lloc on cercar la fressa.
4 comentaris:
T'has deixat el més important nanu!!: Sant Julià de Ramis, terra de regadiu quan plou!
De totes maneres no et deixis captivar massa per aquests capvespres d'Edinburgh, que els d'aguí també són especials (sobretot per a companyia:).
Jo avui com les iaiones, a casa a fer nones aviat!
Un petonàs!!!
(p.d.: A la foto de FORMIGA pots veure una imatge d'una ponència anomenada AUTOGESTIÓ, tot un món eh?!hahaha)
Afededéu que et subscric. Els capvespres els vaig trobar tous i melòdics, potser com les muntanyes. Antigues, baixes i estovades, amb un relleu grampià tan cansat que permet als colors terrosos, morats, negres, grisos, verds i daurats, ballar lliures.
rebuda !!! i està en procés de contestació.
jo ahir, vaig descobrir la ciutat on el sol surt a les 6 i la festa s'acaba a les 5 del matí.
aquí la gent és massa silenciosa.
;)
"(...) l'eclipsi, l'admiració, el silenci, la satisfacció."
Que bé llegir-te. Et dec un correu
(i una abraçada).
Publica un comentari a l'entrada