crònica d'un viatge íntim

passejant pels estranys boscos de la creació he trobat un text que m'ha agradat del company Feliu Font. Em limito a reproduir-lo...

S'enlaira l'avió. Pateixo, ja ho saps. Uns minuts i sobrevolo els blancs i escarpats alps. Quina bellesa! Inevitablement penso en tu. Deixo el llibre antic farcit de política i de magnífiques i compartides utopies. Prefereixo tancar els ulls, petits però eixerits. T'imagino, a voltes nua, a voltes vestida. El teu somriure murri, feliç, encantador m'observa. No m'aturo, continuo. El cabell et cobreix el cos esbelt i trempador. El toco, m'hi encnato. No tinc pressa. Et ressegueixo. T'escolto embadalit, t'admiro. Les teves paraules m'absorveixen, aïllat de l'entorn. Ens imagino al Canigó, al bell Empordà, perduts en qualsevol indret de la nostra estimada i degradada terra. Ens observo mentre agafem les banderes i pintem els cartells del futur millor. Ens escolto mentre recitem la preciosa que fa estimar-nos la vida...

De sobte, aterro. Un vol plàcid, tranquil, fins i tot, de plaer. Que estrany! Amb la fòbia que tinc als ocells de foc, concloc. Continuo amb els meus dies germànics. Descobreixo indrets paradisíacs, m'enamoro dels carrers i la cultura de la ciutat. Camino sense parar. Bec. Visc enmig d'uns edifics amb una història que em pren. I tot ho faig amb tu. Et penso. Et vull. Et porto a dins perquè visquis tot el que estic experimentant. Ets allà, amb mi, i això m'agrada. Reflexiono. Uns dies lluny que em mantenen i em reafirmen a prop teu. Quin plaer! Quina alegria! Confirmo els meus sentiments i els meus desitjos. La ciutat esdevé encara més especial. L'amor omple el cos d'energia. Mentrestant t'estimo.