diumenge, 25 de gener de 2009

pagesos




Avui, com molts diumenges, he gaudit de la típica cuina casolana empordanesa a casa la meva àvia a Viladamat (Empordà unificat i independent). La Llúcia estava un pèl moixa, ella parlava d'un 'dia estrany'. Tot i i això no s'ha pogut estar d'explicar-me les persones i les respectives famílies que viuen al carrer on en Robert i la Roser han decidit emprendre un nou projecte, que tinguin sort. L'he escoltat a fons, com sempre. Ara fa una estona he arribat a casa i quan encara paeixo un rostit per llepar-s'hi els dits, he anat directe a rescatar 'Els pagesos' de Josep Pla per veure si podia entendre un pèl més la filosofia i la manera de fer que veig a la Llúcia i que, diverses vegades, he compartit amb vosaltres referint-nos als nostres parents de la terra. Remenant, he trobat dos paràgrafs que m'agraden prou i que, després d'aquest 'dia estrany' vull dedicar especialment a la Llúcia Magret, una dona treballadora de la terra i, per suposat, pagesa amb tot el que significa, que és molt més del que sembla una paraula de sonoritat bonica però de només sis lletres.



"Hi ha dues classes de pageses: les pageses seques de pit pla, ratllades de cara, una mica escabellades, que tendeixen al tipus bruixa, rosses o morenes, que porten sempre les faldilles una mica més llargues de la llargada normal, i les pageses grasses i plenes, rodones, vermelles, plantades admirablement sobre la terra, amb una tendència a la pepa, que sempre porten les faldilles una mica més curtes del que són a la realitat.
En dia de mercat, contemplo una família pagesa articulada sobre la senyora pagesa, sigui de la classe rodona o de la forma vertical. Hom sent el matriarcat. La senyora pagesa domina."



"Sovint se sent a dir, es proclama en els discursos rodons i solemnes, es llegeix en les publicacions serioses i avorrides, que els pagesos són la tradició, que encarnen l'esperit del passat, que passen per la Història a cavall d'un carro que lentament travessa els segles. Se sent a dir això o alguna cosa semblant i se li dóna sempre el mateix sentit, idèntica, tòpica significació. Sospito que tota aquesta segregació, malgrat ésser tan utilitzada i repetida, és pura gratuïtat, flatus vocis incoherent, mer galimaties. Se'm fa difícil comprendre que els pagesos són la tradició, perquè l'experiència em porta a creure, em demostra a cada moment, que són els espècimens humans menys tradicionalistes que existeixen".


Com ja vaig dir fa un temps, quina llàstima que deixem perdre la pagesia per erigir-nos en mers ciutadans del capital. Bona nit.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Visqui en Pla i el vostre país, Lluc !

(recapte)

Su ha dit...

Una llavor que farem créixer amb l'amor incondicional a un ofici d'artesans i artesanes de la terra; a mi, em passa alguna cosa semblant quan vaig al poble... però el meu cas parla de l'ofici del mar. Una altra història pendent, després de llegir això que ens expliques.

Una abraçadota guapu!

Jusephus ha dit...

Per la pagesia, una de les professions més sofertes! I per les pageses, el doble de sofertes que els pagesos! i pels teus atzars -que no tenen perquè ser tristos- que veig que et venen molt sovint darrerament a jutjar pel ritme del bloc...

polar ha dit...

Com bé diu el meu avi (Josep Pagès): "Pagès en sóc de nom i de fets".
A casa, em penso que sempre hem sigut de les rodones de faldilla una mica curta, mestreses i senyores del matriarcat encobert amb bones mans i vespres de xerrola a la vora del foc.

;)

Montse ha dit...

A casa meva sempre diuen que ja es podria acabar tot el menjar de girona que nosaltres nosaltres no passaríem gana :)

Montse ha dit...

bulinguuuu... al final aconseguiràs que la teva integritat física perilli: què és això de rajades???

qui avisa no es traidora.