divendres, 9 de gener de 2009

Foraster



Era d'aquells dies que t'aixeques amb el peu esquerre. Després d'una nit anhelada, el matí es despertava sense poder fer un cafetó dels que posen un bonic punt i seguit. Volia córrer per destruir el Nadal i el temps m'ha jugat una mala passada, així que he anat directe a l'ordinador. Sí, segurament penseu que hi ha altres activitats més interessants a fer que seure davant d'una pantalla però és que la feina em sortia pels descosits. Tot i això, quan el cul ja em començava a agafar la forma de la cadira i els ulls es començaven a centrar amb la pantalla i amb el complex text que procurava escriure, una excursioneta espontània i atzarosa als calaixos de la paperassa ha fet adornar-me'n que no tenia en regla cap document d'acreditació espanyol. El cert és que en sí, aquest fet em preocupa ben poc, tanmateix la setmana vinent m'enfronto de nou a la por dels ocells de foc i me'n vaig direcció la millor ciutat d'Europa, Berlín, així que l'anècdota identitària espanyola s'erigia en un vertader problema.

Ja veieu, doncs, que el dia gris i fosc esdevenia negre i pudent només de pensar que havia d'anar escopetejat cap al puesto, no té cap altre nom, dels dni's. Surto de casa. De sobte el signe es capgira. A la porta del replà em trobo el meu veí Lluc, només uns mesos de vida però una cara d'energia terrible. Tot seguit, pel camí m'acompanya una bonica veu, segurament prové d'una criatura dolcíssima. Arribo a puesto i dos policies dels de 'tota la vida', en un castellà perfecte, deliciosament curat, m'indiquen que he tingut sort i que si em faig una afoto avui mateix surto amb el document espanyol a la butxaca. Quina sort, penso jo. Mentre m'espero, reflexiono:

"Cert. Sóc a l'espai que més representa la nacionalitat espanyola i em sento un complet estranger. Sóc un autèntic foraster en aquest puesto i me n'alegro". Aturo el pensament i no puc evitar un somriure. Segueixo observant el panorama i m'adono que a la seva cara també se'ls veu que se senten forasters fora d'aquella sala blanca decorada de la forma més horrosa possible. Em criden. S'esforcen amb el català. Ho agraeixo. Després del ritual dactilar, una màquina expulsa un carnet amb una bendibuixada estanquera perquè em quedi clar a qui fa referència aquell paperot. No em fa falta. Tinc clar que quan vaig a l'estranger, sóc fora de casa.No m'immuto. Ans al contrari, somric satisfet de comprovar que sóc espanyolament parlant, un autèntic foraster. Sense ràbia, sense odi, sense exaltar-me. Amb serenor, calma i rutina, paraddoxalment, el DNI espanyol ratifica la meva catalanitat.

Surto d'allà. Ha deixat de ploure. Em fumo un cigarro ajegut en un parc. Penso, mentre segueixo somrient. Recordo anit, m'imagino la següent. Mantinc el somriure. Miro en direcció d'allà on vinc i definitivament ric mentre deixo anar en veu baixa, però convincent: "quin puesto més rídicul. Per sort no és casa meva".

1 comentari:

Dani Xavier ha dit...

Lluc! No sabia que tenies el bloc actiu, ara mateix t'enllaço... per cert, enhorabona per dues coses: per la carta, que està molt bé i fa molta falta (gràcies!) i perquè te'n vas a Berlín, bandarra, que ja voldria jo.

Una abraçada!