La incertesa i l'ermós

avui, i en la meva dinàmica de deixr-vos feinetes de la universitat, us deixo el meu article a l'estil umbral. Es basa en la pedanteria, ja us aviso i té el mèrit o demèrit d'haver-lo fet en català!

La incertesa aflora avui en la pell de tots els ciutadans, especialment els habitants d’Euskadi, després de la declaració d’intencions feta ahir, a tocar de l’hora de la ventafocs, per part de l’aplec de socis armats d’ETA. Sembla ser, doncs, que el talant de Zapatero ha estat erm per resoldre el conflicte, i no només aquest, que pateixen les valls compartides per la boira, les txapeles, els museus contemporanis i una parla quasi intel·ligible i primitiva.

La fertilitat, que fa poc més d’un any semblava haver de produir per tots els racons el govern central, s’ha anat esfumant a base de petits xàfecs que han posat fi, doncs, a la collita d’esperança que s’havia sembrat arreu. Deu ser que en el fons tot plegat, i seguint amb la visió camperola de l’actualitat, i més concretament, la política, s’ha transformat en un “molt soroll per a res”. De fet, hom hauria de concloure, com deia José Martí, que “en la política, l’únic que és vertader és allò que no es veu” i que els ressons de tamborinades i de campanades de festivitat foren un instant de pura aterietat i somiatruites del moment, i que, per contra, ara, senyors, ens trobem novament, com fa prop d’un lustre, davant els mateixos murs i les mateixes incerteses, ara però, amb l’horrorós afegit del fracàs del talant i els somriures zapaterils.

Sense voler compartir, res més lluny de ma intenció, la trinxera dels hereus de la reaccionariatat, cal conscienciar-nos que els quatre anys del mandat del PSOE no ens han dut la panacea que molts esperaven, ans el contrari. Especialment, en aquells indrets on llurs mentalitats i llurs cultures es diferencien dels molins, els ganivets i els entrepans a la romanesa tan típicament castellans. Les terres, apartades, en certa mesura, de la filosofia i el savóir a faire de personatges, definició precisa en aquests exemples, com Paco Martínez Soria i Manolo Escobar anhelaven transformacions, enteses i avenços que, a l’hora de la veritat, han quedat en una mena de pols, que tot ens fa pensar, que a diferència de la tonada del riu vermell, se l’endurà la ventada popular. El precipici s’apropa o, si més no, no s’allunya. I és que, més enllà de la protecció femenina, l’amor entre virils o la retirada dels mercenaris d’Iraq, principal cavall de Troia de la, nogensmenys, més pèssima administració Aznar, “els punts de la i” per solucionar el conflicte permanent que pateix l’Estat Espanyol continuen més presents que mai.

Així, el present ens pot portar la incertesa com a primer plat dels nostres àpats en un futur. Potser la solució rau a apel·lar a aquella cita, precisament d’un autor lletraferit genuïnament castellà, que ens recordava allò de “Caminante no hay camino, se hace camino al andar” i esperar que el futur aclareixi i aplani el sender per poder ser ferms, que no erms. En tot cas, i com ens recordava Salvador Allende, “La història ens jutjarà”.