punts de partida, pensem, discutim, avancem! (I)

"Internationalism, in the original marxism sense, is incompatible with the conventional kind of nationalism which consists in defending the national interests of a particular country. But, it is quite compatible with support anti-imperialist national liberation movements, especially if they are socially oriented" (Horace B. Davis)

fringe

Els carrers d’Edinburgh no hi entenen de dies durant el mes d’agost. Els carrers bullen, de persones, d’espectacles, de somriures i de tonalitats diverses. La gent, els turistes, els ciutadans, tothom passeja amb calma i sense excessives aglomeracions pel centre de la ciutat dels capvespres. Amb l’arribada del festival, Edinburgh s’ha transformat. Crítiques n’hi ha moltes i si cal les enumero, però sens dubte, els carrers de la ciutat han pres color, energia i desprenen una enorme felicitat que pels acabats d’arribar és d’agrair. A la nit, la majoria d’edificis històrics i emblemàtics han obert espais on s’hi poden veure espectacles, música i concerts amb unes carpes gegants on el jovent es reuneix per fer la copa al bell mig de les nits fresques d’estiu. Lluny de conceptes com el Fórum, les barraques, les sales de festa lluny del centre, el festival de teatre fa que la gent que vivim a Edinburgh i aquells que ens visiten poguem recuperar el centre històric de la ciutat en tots els seus sentits, tonalitats, preciositats i defectes. Hi ha lliçons que no es poden deixar d’explicar.

experiment

I tanco els ulls i dic en veu baixa: bicicleta, paraules, amor, terra, camps, guitarra, piano, calma, serenor, amor, riure, tancar els ulls, sorpresa, serenor, silenci, alleugeriment, alegria, calma. Mentrestant, la música segueix volant.

país petit

Va arribar i l'esperava una bonica sorpresa fora el camp d'aviació. A la sala de ball es retrobava amb la gent que feia mesos que no veia mentre seguia a prop d'aquell cos que li donava pau, tranquil·litat i estima. Un dia assolellat s'aixecava i visitava la família que havia deixat en època de sega quan els camps prenien aquell groc càlid als volts de Sant Joan. Gaudia de l'era, de l'hereu, del cosí que fa fortuna a la capital i de la saviesa popular mentre s'alimentava amb plats típics de la zona. Va visitar les vores sorrenques del mar on s'estassava mentre la sinceritat prenia l'ambient Sense perdre ni un segon, va procurar reenganxar-se a les activitats del partit durant aquells dies a ciutat. La revolució no es podia abandonar, pensava. Un sopar especial precedia un cap de setmana mogut a poble perquè era festa major. Les multituds de les comarques havien muntat als carros i havien arribat de nit davant de "l'iclèsia" en cerca de la disbauixa i el bon ambient. La van encertar de ple. Mentre, ell, una mica descol·locat presenciava el bateig de l'hereu. Més tard pedria el nord. Convençut va decidir quedar-se a poble uns dies amb la calma i la serenor de la marinada. Li provaren aquells jorns de converses i redescoberta dels companys del poble. Va visitar les aigües profundes del mar mediterrani i es va refrescar.

El que vingué després fou la cirereta: l'aniversari d'un amic enmig de corrandes, begudes i fruita de la terra, una gresca a un petit paratge al mig de l'empordà, una excursió a les llunyanes muntanyes de l'Alta Garrotxa amb dinar vora les gorgues i excel·lent companyia, les converses amb la trinxeraire, les rutes als seus orígens amb el germà, la parella i l'hereu, una timba a l'ateneu de comiat amb posterior visita a un local de mala mort i un vespre infinit vora l'estany.

Paisatges magnífics, instantànies emocionants, el seu país petit.

infinit

des d'una amistat única ens mirem i esdevenim feliços! Tot seguit li dibuixo l'infinit a l'espatlla!

homenatge

Ho faig poc, ho hauria de fer més. Xerrar sense presses amb l'àvia a l'era és una lliçó, simple potser, però autèntica per aquells que com jo ens hem criat majoritàriament a ciutat i vora el canvi de mil·leni. Sens dubte, el tòpic que escoltar la gent gran és un aprenentatge ha estat molt discutit per molt jovent, tanmateix crec que ens equivoquem moltes vegades. Lluny dels llibres, de les converses entaulades entre estrelles mentre parem la fresca amb els amics mentre ens fem els moderns, fora bo que tots passéssim més estones amb aquells i aquelles que van viure la preguerra, la guerra, la postguerra i encara aguanten en aquesta època de pseudodemocràcia. No cal parlar, només escoltar, analitzar i esbrinar tot allò que desconeixem d'una època que cronològicament ens és propera encara que a voltes la pensem llunyana. Parar les orelles, jeure i aprendre.

Ahir vaig voler-ho fer de nou i tot just aixecar-me de la cadira a dos metres de l'àvia vaig tenir clar que les àvies empordaneses, les dones treballadores que ajudaven al camp i duien la casa mentre els homes descansaven fent el cigaló, el pota i tripa a Figueres o el que els vingués de gust es mereixen tots els homenatges del món i, jo, com que de poder poc en tinc, els hi volia dedicar unes paraules en aquest espai atzarós.

A les àvies: per la seva experiència, la seva resistència, la seva força de voluntat, els somriures, les mans resseques i amb durícies de tant fer anar el tràmec i manejar el bestiar. A elles, empordaneses, transmissores i actrius idònies d'una cultura centenària desenvolupada en aquesta formosa plana catalana que tanta tinta ha fet còrrer i que tants cors ha enamorat. A elles, que són i eren dones enteres, orgulloses, tossudes i sàvies. A les àvies que ens han tingut en els seus braços i ens han ensenyat valors i coneixements impropis de la civilització actual, segurament revolucionaris en un futur proper. A elles, dones treballadores que ho han donat tot pels que s'estimen, per la terra i pels pobles. A elles, a totes, una abraçada ben forta des d'un petit recer de tramuntana vora una morera, un llimoner i un magraner dedicat a un empordanès de cap a peus.

Si tots els federals ens estrenyem la mà
per encerclar l'amor d'aquesta gaia terra
on les verges estàtiques tenen forma de gerra
i la lluna i el sol són de menta i safrà.

Orfeu el xantre grec, com canta en català!
Calipso ha après la dansa que enceta el peu esquerre.
El dit de la tenora signa al cor que no s'erra
que és l'hora amorosida de creure i esperar

Que el muntanyenc davalli al ritme del ball pla.
Que l'insular enfili l'arjau que al puny s'aferra
i els fidels separats traspassin l'alta serra
vessant gerres de neu del Canigó germà.

Dansem braços en creu delint el més enllà!
Enderroquem el plint de Mart déu de la guerra
i amb fulles d'olivera colguem-ne la desferra
i a Elx l'Esfinx somrigui i el vent es torni clar

si tots els catalans ens estrenyem la mà.

Himne nou a l'Empordà
Carles Fages de Climent

diumenge a les verdes i a les madures

Havien sortit a passejar amb aquella criatura que havia alegrat uns cors tristos aquella primavera. La tenora feia de les seves i els joves encara no havien arribat a aquella plaça on la nit anterior el temps havia volgut acabar amb l'invencible sentiment popular. A poc a poc anaven apareixent i amb ells i elles s'anava creant un preciós ambient de diumenge de festa major a plaça.

Mentrestant ell seguia quiet, callat, pensador. Aquell diumenge al matí havia fet bullir les poques neurones que li quedaven. S'havia adonat que encara era un nen adolescent amb molt per aprendre. Se sentia buit, devastat i immadur. Volia tornar allà on un migdia de març els havia promès amor, allà on una tarda de febrer s'havien promès somnis sense fronteres però tenia por d'haver fet el que mai voldria haver fet: espifiar-la de valent per pur egoïsme mesclat amb vodka. Els núvols havien tapat el sol i ell no tenia ganes de complir els compromisos que l'atzar li havia imposat aquell vespre així que va decidir deixar-se corprendre per l'ambient d'aquella plaça poc formosa però entranyablement encantadora. Necessitava trobar-se.

La rotllana ja s'havia format prop de la caixa. Allà reunits, els joves del poble es van asseure per fer-la petar sense pressa mentre la marinada seguia present. Hi va haver discussions, somriures, bon humor, cansament i crits. Un cuba libre de sensacions, d'alleugeriment, de companyerisme i d'alegria. El jovent ni tan sols va sentir com un grup de música feia les delícies de la gent gran i tampoc es va deixar inquietar pels crits d'un home cregut i crescut que volien pertorbar aquella bonica atmosfera. Els segons van passar ràpid, com ell necessitava. Una conversa col·lectiva d'allò més alegre el va fer tornar a creure amb les seves possibilitats, amb el seu futur, amb la seva vida. Lluitaria per evitar cap altre matí de diumenge com aquell. Lluitaria pels somriures, per fer feliç a la gent, per fer-se feliç a ell mateix. Lluitaria a les verdes i a les madures, com sempre, acceptant errors i fent un pas endavant.

Devia tenir raó aquell poeta de l'èpica grega. Ell avui s'ha fet una mica més gran.